LPC3

Després d’un últim canvi de data, Ariana Puello, també coneguda com Ari, ens presentava ahir a l’Auditori el seu últim treball “13 Razones”, en el primer concert de hip hop programat a la Sala Tete Montoliu.

Malgrat l’escàs centenar d’assistents, Ari no va deixar d’entregar-se com si la sala fos plena a vessar i de comunicar-se constantment amb el públic, de crear cert diàleg d’apropament davant la fredor d’una sala gairabé buida. Deixant sempre molt clars els seus missatges, el seu esperit de rondaire, de persona humil i crítica cap a la societat, de dona negra en una societat d’homes blancs, de jove en una societat vella, d’immigrant en una societat amb encara molts de prejudicis racials... Sembla que la vida de l’artista hagi d’haver estat plena de contradiccions des dels seus inicis. Crec que el que la fa gran com a tal és la manera d’expressar el missatge de la seva música més que no pas una veu melòdica; la seva veu greu i ronca, a vegades rossant l’afonia, la limita a un hip hop poc proper a l’r&b nord-americà i basicament dedicat al fraseig. Una corista i un MC, Factor Primo acompanyaven l’artista corejant altres veus que el dj punxava per omplir el show, i no sóc del parer que aquests altres dos fossin necessaris en absolut.

Planyent el públic perquè no podien ni fumar ni beure en el recinte, la gironina d’arrel dominicana va mostrar la seva cara més carinbenya i propera al dance-hall remenant el cul durant l’hora que ens va dedicar i fent-lo remenar a les fèmines assistents. Fidel al seu estil i seguint les directrius del seu últim disc, amb força, amb seguretat sobre l’escenari i amb una presència que crea adeptes. Ari no ens va deixar cap dubte que malgrat i la seva joventut és una artista madura, que lluita pel pà que alimenta al seu fill cada dia, i que utilitza la música com una via d’emancipació per a ella mateixa i per aquells que l’escolten, a través de lletres que insten a adonar-se de les injusticies i que analitzen aquesta societat, disparant paraules de forma agressiva i contundent; emotiva.

Sempre des d’un punt de vista festiu i amant de la vida nocturna, amb paraules d’agraiment cap als seus fans i cap a la vida en general, deixava la sala amb certa sensació de tristesa o nostàlgia. Com pot ser que una artista consagrada en el hip hop estatal no pugui omplir una sala tant modesta o petita com la Tete Montoliu de l’Auditori? Els organitzadors s’hauran de plantejar quins han estat els errors, si de promoció o de canvi de data o si bé és simplement que el hip hop té un espai consagrat al carrer i que les sales “cool” li són alienes. Si la giro-dominicana omple estadis amb milers de persones a l’altre banda de l’oceà, si a la Mercè van corejar els seus temes centenars de persones... què ha fet que el públic no assistís a l’event? Esprem que sigui un cas aillat i que el públic del que gaudeix continui apoiant a la única gironina negra – tal com diu ella “no soy morena, soy negra”- que ha aconesguit obrir de bat a bat les portes que ens uneixen amb el Carib a través de la música hip hop.