LPC3

Els amants del Rhythm & Blues i del Soul d'inspiració més surenya estigueren de sort el passat dissabte. Algun despistat que es deixava caure per allà fins i tot degué pensar que el que es projectava sobre l'escenari era un holograma tridimensional d'algun grup de musica negra nord-americà dels cinquanta o dels primerencs seixanta. Però el britànic James Hunter és un cantant de soul blanc contemporani, que reuneix les qualitats vocals i els recursos estilístics més amplis de la música negra del passat. Des del més melancòlic Sam Cooke, el sempre brillant en filigranes Jackie Wilson o el profund Eddie Floyd. Passant pels moviments pelvians, els peus bellugadissos i els espasmes del rock de Little Richard, tant com per l'expressivitat de la guitarra de Chuck Berry. James Hunter representa el sincretisme d'estils que provenen d'una mateixa arrel blusera i el producte de la seducció dels grans de l'època daurada.

L'autenticitat del seu so ve recolzada per una banda que té l'anima tant bronzejada de rajos de Soul com el propi líder. Amb el Groove suculent d'un hammond fent de tamís per unes cançons on es fa imprescindible, l'instrument per excel·lència de la música afroamericana era virtuosament apallissat pel teclista Kyle Koehler. Al bateria Jonathan Lee, personatge que aborda amb precisió fins a l'ska més rudimentari, s'hi uneix la percussió d'un contrabaixista tant elegant com vast, el de Jason Wilson. I amb ells, els dos saxofonistes: Damian Hand al saxo tenor regalant solos bestials i tècnicament impecables, i Lee Badau al baríton, acomplint la tasca percucient i els frasejos obstinats que mantenen a la banda en ritmes repetitius i que s'enganxen com xiclets sonors.

Carina, The Hard Way o I'll Walk Away són mostres de temes que els sents una vegada i els pots estar cantant durant dies. I és que l'anglès sap combinar les idees senzilles amb les composicions precises i ben estructurades. Gust com el seu, poques vegades el trobem, ni amb els artistes que en els darrers cinc anys han anat sorgint com a reclam comercial del neo-soul, ni amb la meitat de la naturalitat que ell ens transmet. Però és clar que no és un nou producte d'aquesta fornada del segle XXI. És un artista que porta dues dècades damunt dels escenaris amb un estil immutable que defensa des de la convicció de ser el més personal i sincer. Com un rossinyol farceix els frasejos amb aguts que a qualsevol entendreixen, però amb el rugit d'un felí sap defensar les balades i els ritmes més pausats amb l'instint que arrossega una veu impregnada del trencament profund d'Otis Redding o l'ennaltiment dels aguts de l'Smokey Robinson.

El públic no podia deixar de ballar amb els balancejos d'una guitarra esquinçada surfejant per les ones que les cordes vocals més fosques d'Europa pinzellaven per sobre de la base. Sense cap tipus de pretensió de protagonisme, però amb el pes total del conjunt; el d'Essex sostingué un concert dinàmic, que rarament produïa sensació de monotonia somnolenta, tot i que un parell de temes es feren avorrits, però que bé podria haver estat la banda sonora d'Stax, Glodwax o Atlantic Records, o de qualsevol producció de Doo-wop, feta amb la suavitat, el somriure i les connotacions pop presents en cada composició del brillant protagonista. Senzilla seria fer la gràcia de que ens va caçar a tots!

Obrien la nit els joves Gramophone Allstars, ennoblits per un escenari que els donava més elegància de la que els catalans ja tenen de per sí. Regalaren algun dels temes que estarà inclòs en el seu proper disc, a punt de l'enregistrament, i que segurament donaran molt de què parlar en l'escena de la música catalana emergent. Haurem d'estar atents a les dates de sortida del pròxim LP, perquè sembla que sorprendrà a més d'un!