LPC3

Gran cap de setmana musical a la montsenyenca localitat d'Arbúcies, on una molt bona programació de bandes i un seguit de concerts força interessants (alguns de sublims) van sincronitzar amb un públic que majoritàriament va trobar el que anaren a buscar. Grups ja consolidats van triomfar amb les seves propostes, com els Antònia Font o els Mazoni, mentre que d'altres encara no consagrats van mostrar la seva vàlua amb el seu bon fer, com El Petit de Cal Eril (menció especial pel de Guissona), els Inspira o els Estúpida Erikah, entre d'altres. Però anem pam a pam, que el PopArb és un festival amb molta teca.

L'encarregat de donar el tret de sortida va ser en Nacho Umbert. L'ex-Paperhouse (grup de culte del que podríem anomenar l'escena indie dels noranta) tornava a publicar disc després de catorze anys de silenci, i a més ho feia de la mà del gran Raül Fernández (Refree) a la producció. L'organització el va situar a l'escenari dels jardins del bar Can Torres, petit espai a l'aire lliure ple de vegetació que conjuga a la perfecció amb la delicada sonoritat de la nova obra d'en Nacho (Ay..., 2011). Secundat per La Compañía als elegants i senzills arranjaments (bateria, contrabaix, violoncel i a estones teclats diversos i acordió, a més de la guitarra acústica) va desgranar les seves noves composicions en tota una crida en favor de l'honestedat quotidiana. Intensitat aconseguida amb pocs recursos en temes que sembla que no vulguin trobar la tornada fàcil i que condueixen a l'oient cap a paisatges relaxats des d'on gaudir amb tranquil·litat els viatges preciosistes que suposen aquestes meravelloses cançons. Cien hombres ni uno más, La verdad es que me da igual o La gata soprano, per citar-ne només unes poques, van fer les delícies dels afortunats presents. A més, va presentar temes nous encara no enregistrats (Sr. Esteve i El mort i el degollat), dels que destaca l'ús cada cop més majoritari del català en les lletres i la mateixa sensibilitat delicada en el so. Una immillorable manera de començar el festival.

Sortint de Can Torres calia passejar-se per Arbúcies per a arribar als escenaris que van aglutinar la major part de les propostes tant divendres com dissabte: Can Cassó. Un petit detall que mostra el bon fer del PopArb és que és un festival on no se superposen els directes; està pensat per a que tothom que vulgui pugui assistir a tots els concerts. A Can Cassó hi havia dos escenaris, l'un de cara l'altre a les dues puntes més allunyades de l'espai, que s'anaven repartint la presència dels músics, de tal manera que quan finalitzava una actuació ja n'estava començant la següent a escassos metres.

Els 4rt 1a (Quart Primera) van obrir la vetllada a l'escenari Montsoriu de Can Cassó en un concert que va començar amb molt poca presència de públic (molts encara tornaven de la màgia del directe del Nacho Umbert) però que es va anar animant mentre s'anaren succeint els temes. Es van presentar com a "el grup que toca a les cases però que també fem directes" i van mostrar una potència superior a la d'allò que tenen enregistrat. Des del meu punt de vista, però, són una gent que treballa amb melodies massa dolces, que entren massa directament i que poden acabar amb una sobredosi de sucre nociva per a certes sensibilitats. Tot i això es van fer veure amb temes com Doctor, El món en un cafè (interpretada solament amb guitarra i veu) i una fidel versió del No surprises de Radiohead.

La nit va seguir minuts després a l'escenari encarat, l'Envelat Estrella Damm, amb el surrealisme dels mallorquins Oliva Trencada, que presentaven el seu nou disc Perleta Negra (2011). No van tenir l'acollida que es mereixien les perletes que s'encabeixen en aquest nou treball, i a més van haver de patir un final de directe molt abrupte, quan amb en Lambete dels Senior i el Cor Brutal dalt l'escenari van voler fer un últim tema mentre les cortines els anaven amagant del públic i ells resistien al crit de "és l'última, només dura un minut!". No va haver-hi compassió i els van deixar amb la paraula a la boca en la que potser va ser l'única errada important d'organització en tot el cap de setmana. Els de Mallorca són un dels grups més interessants de la música amb substrat pop de casa nostra i potser per això va xocar una mica la rebuda un pèl minsa que van tenir. És cert que no són d'aquelles bandes que entren a la primera, però un cop un és dins la seva poètica no pot fer més que meravellar-se de l'originalitat i consistència del seu univers sonor. Tenen un timbre (tant la veu com la instrumentació) i despleguen una temàtica (fauna mallorquina en faules surrealistes tendres, divertides i un xic infantiloides en el bon sentit de la paraula) que només ells poden aportar. Van afirmar aquest seguit de virtuts en temes que creixen en cada escolta, com Bitxicletes Bronson, Xoriguer ETT, Cançó de s'eriçó o Mercahome, entre d'altres. Alguna cosa han de tenir les illes perquè surtin grups tant originals.

El festival no para, i un cop "expulsats" els Oliva Trencada va començar una de les bandes triomfadores del cap de setmana, els Inspira. Força públic es va amuntegar davant l'escenari mentre els barcelonins anaven desglossant les delicades peces del seu últim treball (Escapistes, 2011). En Jordi Lanuza (cantant i líder dels Inspira) no podia dissimular l'emoció al seu rostre davant la immensa rebuda per part del públic i la banda va créixer en un dels directes que cal ser recordat d'aquesta edició del PopArb. Joies com la curta Talls nets d'arrel (amb la que van obrir) o Humilment brillant, recolzades per temes més canyeros com Onades de nit o més populars gràcies a la ràdio com Foc i brases van fer les delícies d'un públic que va mostrar un gran respecte pels Inspira, sense dubte un dels grups que donarà més a parlar en un futur no massa llunyà. De moment ja poden dir sense falsejar res que van ser uns dels triomfadors del cap de setmana, que no és poc.

La nit seguia sense descans possible amb els Cuentos Modernos (2010) dels Gentlemusicmen. Els de Vilanova i la Geltrú van quallar un directe consistent i fresc tot repassant les peces de la seva obra del 2010 i introduint alguna composició nova, com Sueño infinito, o un tema fet expressament pel PopArb en català per tancar el concert. Cal dir que van mostrar molta frescor de la mà d'una sonoritat molt compacta, segurament fruit de la gran quantitat de músics sobre l'escenari. A més, van lluir amb peces com Dirán, Dirán, immens tema propi que podríem descriure com una revisió elegant en clau pop (i una molt millor instrumentació) del clàssic A quién le importa dels Alaska i Dinanarama. Personalment una de les sorpreses més agradables del festival.

Una massa de gent incalculable envaïa l'espai de Can Cassó; era el torn dels Manel. Més que consagrats amb només dos discos a les espatlles els de Barcelona tenien més a perdre que a guanyar dins el marc del PopArb. Amb tot, és un gest que els honora la volguda presència al festival, la que hauria estat la seva plataforma natural de difusió si no haguessin arribat al cim d'una manera tant ràpida. Semblava que en fossin conscients en obrir la seva actuació amb En Miquel torna amb l'Olga, on el vers "sembla tant clar que ens equivoquem com que ho anem a fer" prenia més vigència que mai. L'organització del festival, en un altre encert, va col·locar una pantalla al costat de la barra on es podien anar llegint les piulades que mitjançant el Twitter els assistents al festival anaven llençant. En aquesta pantalla es van poder llegir força crítiques a la seva actuació posteriorment, tot i que també n'hi havia de positives, com la que informava que "Arbúcies es gronxa a les cordes d'un ukelele". És un costum desgraciadament arrelat a casa nostra el de menysprear a aquells que tenen èxit, i ja fa mesos que els Manel han de lidiar amb aquesta animalada. Per això deia abans que tenien més a perdre que a guanyar, i després del directe s'arriba a la conclusió que es van quedar allà on eren. Tot i la multitudinària assistència no van brillar com han fet en d'altres ocasions, però van completar un concert més que digne, tot repassant principalment composicions del seu últim treball a les que es van sumar temes molt populars com En la que el Bernat se't troba, Al mar o Dolors. Van substituir com és habitual els arranjaments del disc amb els cors de veu i va fer vibrar a la gent amb grans cançons com Benvolgut, Aniversari o les ja citades, entre d'altres. En definitiva, van tornar a fer evident el talent compositiu del que viuen. Llàstima de l'última peça, el Deixa-la Toni, deixa-la, on van ser massa insistents demanant al públic que els acompanyés als cors tot deixant un regust un punt amarg en el record de l'actuació.

La festa seguia, i segons després de la cloenda dels Manel ja sonava la distorsió guitarrera que va marcar el directe dels Thelemáticos, el nou projecte de l'ex-Anticonceptivas Sergio Pérez i de dues ex-SibylVane, la Luciana Della Villa al baix i a les segones veus i la Rocío Campaña a la bateria. L'ideal de Thelema ("haz lo que quieras es la única ley") va fer-se present en un directe molt més sorollós que el disc, i ja només amb la introducció instrumental híper-distorsionada deixaven clara la voluntat de marcar diferències. El públic, però, també es va voler diferenciar, va fugir en desbandada i majoritàriament es va perdre el concert; el destí de ser programat entre els Manel i els Mazoni. Així doncs, i tot i les bones crítiques que està rebent el seu recent treball, al PopArb no van tenir el seu dia. Caldrà esperar una altra ocasió per a poder escoltar-los amb plenitud.

Arribava el torn d'un dels clàssics del festival, els Mazoni. "Nosaltres aquí ens sentim com a casa, ja ho sabeu" deia en Jaume Pla només començar, i això van demostrar. Com ja ens tenen acostumats van quallar un directe brutal, ple de complicitats amb el públic i de bones cançons. Van obrir amb una sèrie de temes del seu aclamat nou treball (Fins que la mort ens separi, 2011) i van fer ballar al personal amb peces com La por o Totsants ("s'ha mort el Michael Jackson!"). Van tornar a mostrar la coherència del seu repertori, a primera vista poc unitari però a mesura que un s'hi deté molt ben emulsionat. Després de recitar "qualsevol soroll pot provocar un allau" va tronar l'ApocalipsyNow, una cançó que té tots els ingredients per a esdevenir històrica, i no van cloure fins a interpretar clàssics com la dylaniana La granja de la Paula, Ulls de gat mesquer o Ei, que surt el sol, entre d'altres. Tota una sort comptar amb els empordanesos, triomfadors absoluts de la nit i potser la banda amb el millor directe de les que tenim per aquí.

Era el torn de l'últim concert a l'espai Can Cassó de la nit, el dels Monoculture. A aquestes alçades la proposta era clara: ballar, ballar, ballar. Pels qui no en tingueren prou la festa continuava amb dues propostes ben diferents a dos bars d'Arbúcies: al Bar Barrock la sessió dels Pin&PonDjs i al Pub Obi la duresa dels Ferguson, tornant a fer evident la clarividència de l'organització en no voler segmentar el festival del poble i procurant promoure la bona relació entre els dos organismes programant activitats interessants als bars locals.

*   *   *

L'activitat del dissabte començava a mig matí en un altre escenari, Les Piscines, amb la proposta rumbera de Dj. Charlie i el pop de "manta i sofà" d'una aposta del festival, els Doble Pletina. Com que hi ha poques coses més patètiques que escriure sobre alguna cosa que no has viscut, cal dir que per obligacions laborals no vaig poder assistir als concerts fins la tornada al recinte de Can Cassó. Mentrestant el PopArb programava en un altre espai, Prat Rodó (novetat d'aquest any), en un format gratuït tres joves propostes, els Wantun, Illa Carolina i La Iaia. Més tard, als ja esmentats acollidors jardins de Can Torres, era el torn d'en Raül Fernàndez, Refree, en un dels directes més esperats del cap de setmana.

La festa seguia als escenaris de Can Cassó amb Estúpida Erikah, un altre dels grups que van sortir amb el cap més alt després de la seva actuació. Van començar amb una peça no inclosa en el seu disc de debut, els Tres acords per la balada d'en Joan Matraca, amb la guitarra i la veu d'en Joan Bòria a soles dalt l'escenari fins que van anar sortint els altres membres de la banda per a condimentar el final del tema. "No sabem fer temes curts", s'excusaven, i disparaven peces com IturraldeGonzàlez, Decorant interiors/exteriors o La princesa alegre. Van presentar un tema nou, L'hivern al cor, i van acabar amb un rock 'n roll potent i ballable en anglès. El clímax del seu directe va arribar amb la popular Els àngels ploren així, quan la gent va aplaudir notòriament enmig de la cançó el vers "tots intenten riure per viure". Una banda a tenir molt en compte.

Els següents eren els moltes vegades recomanats (i recomanables) Senior i els del Cor Brutal. D'esperit transgressor i lletres cuidades els de València (van repetir més d'una vegada que eren de la València de Califòrnia, EEUU) van voler presentar el disc que trauran en breu al mercat (Gran), produït pel personatge que va concentrar més visibilitat al PopArt d'enguany, el citat Raül Fernàndez, Refree. Van acabar amb el mateix Refree i l'Oliva Trencada sobre l'escenari interpretant noves peces com Tots els ianquis que vull o Gran. Caldrà estar atent a l'imminent proper disc.

A continuació tocaven els energètics Mine!, que van oferir un concert molt consistent. Van saber resoldre certs problemes d'afinació del guitarra amb força gràcia tot mostrant les virtuts del seu directe, interpretacions potents per a peces que tot i ser un punt juvenils s'enganxen ràpidament sense embafar; quan una banda toca amb tantes ganes es tradueix immediatament en el públic. L'aparició dels vents de la Royal Air Force va acabar de concentrar el so, fent-lo més potent i més ric en matisos. Tot desplegant el seu únic treball fins aquestes dates, els Mine! van mostrar personalitat, van fer ballar i, en definitiva, van agradar força.

Sense temps per descansar era el torn d'El Petit de Cal Eril, en el que va acabar sent un dels concerts més exitosos de la nit. El de Guissona va repassar el seu segon disc amb algun que altre rescat de la seva primera obra (Mandolines tralarí, Les sargantanes al sol i La Caterineta per la Mercè) tornant a mostrar una gran connexió amb la gent i emocionant-se davant la immensa rebuda que va tenir. Va fer riure el personal proposant un canvi d'ubicació del PopArb amb seu a Guissona, on "encara hi ha menys hotels que a Arbúcies: tots a dormir al cotxe". Temes com Cendres, Cau la Neu, Busca i captura o la última, una immensa Partícules de Déu amb la bona mà de la Marina Varela a la flauta travessera, van ser corejades per un públic multitudinari que va sincronitzar amb les composicions en una de les millors notícies de l'actual edició del PopArb, l'èxit palpable i merescut d'un dels personatges més singulars i talentosos de l'escena.

Més teca. L'ex-Madee Ramón Rodríguez presentava un nou treball que torna a les sonoritats dures dels seus primers treballs. Amb tres guitarres a l'escenari (el guitarra dels Mishima inclòs) van desgranar la nova obra, tot i que les peces que van tenir una millor rebuda van ser les de treballs anteriors, quan en Ramón es va despenjar l'elèctrica per passar a l'acústica en cançons com Sucedáneos, Por tradición o Saben aquel que diu.

Havia arribat l'hora dels esperats Antònia Font, que van fer bullir tot Can Cassó amb els seus temes. És cert que els de Mallorca no destaquen per tenir un directe fora de mida, però tampoc els hi cal. Les composicions d'en Joan Miquel Oliver són tant potents que limitant-se a interpretar-les tal i com sonen als discos n'hi ha més que suficient per a fer embogir l'audiència. Van començar amb una mitja hora de presentació del disc nou (Lamparetes, 2011), fent evident que segueixen en la mateixa línia de qualitat que amb treballs anteriors. De fet, el públic va corejar les noves cançons com si ja formessin part d'un repertori consolidat. Més endavant van anar picant de vells temes, arribant amb WaYeah a un estat d'eufòria general sublim. Van acabar amb una de les interpretacions que milloren, i molt, en directe, el rap galàctic Astronauta Rimador, deixant el llistó ben alt i acabant-se de consagrar, si és que els hi calia, com a una de les bandes més genials de l'actualitat.

La nit arribava a la seva fi amb dues programacions de caire ballable, la del Guinxo i la del Guillamino. Música festiva com a cloenda d'un festival que està rebent els fruits d'anys de treball i insistència en programar bandes de casa de qualitat. Tota una plataforma per sincronitzar l'escena de les anomenades músiques populars amb el seu públic i per fer que d'aquesta relació tant la popularitat com la consistència de les propostes vagin creixent amb el temps. Es tanca l'edició del 2011 amb l'evidència sobre la taula de l'èxit rotund tant de públic com de qualitat musical: una immillorable notícia, "les òrbites en sincronia".

 

Fotografies de Juanchi Pegoraro