LPC3

L'estrella ivoriana per excel·lència i un dels personatges del món del reggae més coneguts a nivell internacional arribava, com és habitual a la sala Razzmatazz, amb una hora de retard, i abandonant l'escenari amb poc més d'una hora de repertori.

Un medley amb samplejats sobre la base contundent dels Solar System, obriria i tancaria la nit. La banda, d'escassa presència africana en el seu format actual, gaudeix d'un so al més pur estil jamaicà dels noranta, amb un baix gruixut, dos teclats doblant histriònicament a tres metalls impecables, dues guitarres amb pedals "vuitanteros", bateria pesada i dues coristes que bé podrien ser membres de les I-Threes.

En el repertori hi tingueren cabuda hits històrics de l'africà com Peace in Liberia, Jerusalem, l'apreciadíssim i corejat Cocody Rock, el mític Sankara, el pinkfloidià Wish You Were Here, l'inaludible La Guerre -versió del War de Bob Marley-, l'absolut hit Brigadier Sabari o el combatiu Journalistes en danger. Però també hi hagueren perles del seu últim disc Visions com el contundent Rasta Bougois, el caribeny Pinto (Mon Kôyage Préféré) o el reggae de guitarres rockeres Ma Tête.

Sense sortir de la línia del reggae amb elements de música tradicional africana que sempre ha sabut interpretar en clau molt personal, la frescor de la música de l'ambaixador per la pau de l'ONU des del 2005, no ha caducat. Les seves cançons protesta foren aclamades per l'atapeït Razzmatazz, d'acomodació plural, que aplaudí acaloradament cada tema, mentre el fum blanc, que encara sobreviu a certs actes, sobrevolava els caps de la massa, que seguien el contratemps a un 4x4 pausat.

Cançons que alerten sobre els conflictes, que denuncien la pobresa o que aclamen la necessitat d'unió, son la bandera ideològica de Seydou Koné, el personatge que rau rere el nom d'Alpha "el Bandit", com li agrada auto-proclamar-se en honor a l'àlies amb què el batejà la seva àvia. La tradició africana no té gaire cabuda en un discurs que aposta per la modernitat. La necessitat d'una democràcia sense corrupció i altres emblemes d'acord a certs estereotips, reflecteixen una visió bastant unidireccional del continent. Crec que Blondy és el perfecte exponent de certa esquizofrènia psicològica que viu un país que, des del seu naixement fa poc més de cinquanta anys, ha estat sotmès a escàndols polítics que van molt més enllà del que podem analitzar a priori.

No feu cap discurs sobre el conflicte que devasta el que fou el país més ric de l'Àfrica Occidental, però a la roda de premsa confessà el seu alleugeriment amb la intervenció militar de les Nacions Unides -malgrat s'ha declarat partidari de Gbagbo en diverses ocasions-, per evitar un genocidi que hagués estat molt pitjor que el de Rwanda, segons ell, ja que la joventut allà està armada de kalashnikovs i no de matxets. Però malgrat la seva contundència discursiva, la manca d'un anàlisis en profunditat dels motius de tal situació i de les causes reals del conflicte, em deixaren un regust desagradable de clixé.

Tal descafeïnament ideològic es reflectí en el repertori, on es van enyorar temes com Armée Française, on l'ivorià critica la presència militar de França a les antigues colònies africanes -tot i que de cara a la premsa reivindicà el rebuig cap al discurs de Sarkozy a Senegal l'any 2007, o la seva gestió de la migració a França-. I personalment, em faltà mitja horeta més de concert per acabar de desgranar alguns dels seus temes més brillants, com Rasta Poue, Sweet Fanta Diallo o Bintou were were.

Malgrat tot, Alpha Blondy demostrà estar en plena forma en tots els sentits i tenir un discurs, una proposta musical i un plantejament del directe, que encara dóna molt de sí. Tant com per omplir de gom a gom la Sala 1 del Razzmatazz, fer un concert temporalment escàs i assegurar-se de que si torna, el ple estarà novament garantit.