L'espai de l'existència

Miquel Gené Gonzàlez 03-11-2010

Standstill

L'Auditori, 22 d'octubre de 2010

-La reflexió entorn a l'existència, sobretot la pròpia, sempre planejarà sobre les nostres consciències. Allò que fem, pensem, projectem en el futur i s'ensorra en el passat marca el nostre esdevenir, encara que a vegades de manera insondable. Standstill posa una sonda a la seva existència i, per a aquells que ho vulguin, a la de cadascun de nosaltres, a través d'Adelante Bonaparte, triple EP i espectacle audiovisual que, durant tres dies, instal·laren a la Sala 2 de L'Auditori. Les cançons conceptuals i metafòriques del disc adquireixen en aquest espectacle un acabat poètic de majors dimensions, a través d'una successió d'imatges contingudes entre les tres parets d'una habitació de la que nosaltres en serem la quarta. De la mateixa manera que les parets d'aquesta habitació, les imatges no tanquen semànticament la proposta musical, però sí l'aprofundeixen i ens aporten una major dimensió interpretativa. Interpretació, al cap i a la fi, és el que trec d'aquesta hora i mitja d'espectacle que, si bé és obert i múltiple en el seu nivell poètic, manté una estructura tancada en tres parts que reprodueix, de manera fidel, el contingut del disc. La primera part, Algunos recuerdos significativos de B., ancorada en un passat llunyà i demodé, on els records es visualitzen en format analògic. La segona part, B. pasa de querer comerse el mundo a esconderse en una pequeña parcela, que ens situa en un espai intermig, de transició entre nodes d'una suposada línia temporal, que de seguida descobrim que més que línia és xarxa. La tercera part, El corazón de B. despierta, concebuda com a lloc d'arribada a un gran coneixement (l'amor, sempre l'amor), i inevitable punt de partida cap a nous reptes. Contenint tota aquesta càrrega de vida, un principi que és un final (el funeral del pare) i un final que és un principi (el naixement del fill), amb un telèfon, eina moderna de la comunicació per antonomàsia, com a tret de sortida, sempre en diumenge (el del descans catòlic), sempre amb música i sempre sota les estrelles, veritables guies d'un moviment que connecta els extrems d'un cercle inesgotable. Un cercle que és, Standstill conclou, com un elefant, que només sap anar endavant, idea que criden de manera activa, mitjançant una música densificada a base de capes sonores, amplificat per la potent percussió i reforçat per un volum al 10 de 10; i passiva, amb un discurs que cal llegir en l'espai entre les paraules, la música i les imatges, que és ara l'espai de la nostra existència, en el que vibra un públic entregat des de la porta d'entrada.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!