LPC3

Tot just acabada la primera de Mahler, aquest maldestre relator de sons no va poder evitar disparar un sonoríssim "Bravi!" als petits professors de l'orquestra de l'ESMUC. La culpa no va ser només de la superba fanfàrria del bohemi i el seu conseqüent esclat d'alegria estomacal; els responsables directes del meu gaudi eren una colla de músics sensacionals, que acabaven d'ordir un concert impecable, assegurant -que ja és molt, tal com van els temps...- la futura salut musical d'aquest malalt sonor dit Catalunya. Cal felicitar sense pal·liatius la tasca del mestre Lutz Köhler i els estudiants de l'Escola Superior de Música de Catalunya. Aquesta no serà una ressenya complaent dedicada a uns artistes joves, sinó una crítica severa i sense concessions d'un col·lectiu que la mereix.

Fantàstic inici de la Inacabada, amb l'adequat to ombrívol a la corda, perfectament secundada a l'oboè i el clarinet. Immaculats els violoncels en l'entrada del segon subjecte (la millor secció de la corda; podríem intercanviar-la amb aquella d'uns que jo em sé i ja es deuen imaginar...). Köhler mantenia bé la simbiosi entre el to heroic i la forma dansable que caracteritzen aquest brutal Allegro moderato; només podem esmenar als músics algun instant d'excessiu volum i anticipacions del vent metall als stacatti del desenvolupament, ambdues coses  imputables a l'entusiasme jovenívol. L'Andante con moto va patir un pèl més l'excés volumètric, sense que el detall n'afectés el to cerimonial.

La segona part ens va servir un Tità desigual però ben prometedor. Al Langsam inicial, Köhler va tenir més problemes per quadrar l'orquestra; les floritures del vent es disparaven amb certa descoordinació, i el desplegament expositiu mahlerià va quedar-hi un pèl coix (ens costava veure la natura magnificent en aquella postal incerta servida pels músics...). El Kräftig bewegt va recuperar la marxa, no obstant, amb els celli a tot gas i articulant de meravella. El tercer moviment tenia bones intencions i la batuta hi va encastar molt bé el to càustic mahlerià; llàstima del violoncel (el solista, un pèl nerviós, es va deixar l'afinació al camerino i va deslluir-ne el clima inexorablement). L'esclat final va regalar-nos un metall cada vegada més segur, amb badades comprensibles però una contundència fora mida.

L'entusiasme del públic que mig omplia l'Auditori (ai las, quin país...)  no era solsament producte de l'estima familiar ni la complaença barretinaire. Aquesta orquestra té fusta i mereix molts elogis. Köhler té molta experiència amb formacions com la Jove  Orquestra de la Comunitat Europea, que ha comandat durant un quart de segle. I es nota; el seu gest és clar, didàctic en el millor sentit d'aquest terme enguany tan desprestigiat, i concerta bé el repertori, dirigit pràcticament de memòria. Si visquéssim en un país normal, aquesta fantàstica orquestra tindria una programació regular, i una constant coordinació amb les activitats de la seva seu (de què ens serveix tenir l'ESMUC al costat de l'Auditori si n'està musicalment exiliada?).

De recintes adequats pel simfonisme, a tota Catalunya, n'hi ha de sobres. I també, encara que es negui sistemàticament, disposem de públic per omplir-los. Però, ja se sap, caldria gaudir també (si no és molèstia) de gestors musicals amb timpà i encèfal  en mínim estat de salut moral. Als joves se'ls ha de fet tocar, tocar, i tocar... i la resta són històries i mandangues de pedagogs banals. I aquest nanos toquen. Ara només els falta viure en un país que no sigui regit per sords insensibles. Ja poden anar guardant paciència al sarró, perquè els farà falta. Per part del relator de sons, felicitats, de tot cor. Vistes altres orquestres del país, amb major quota d'edat, podem convenir fàcilment que l'espècie evoluciona...

Fotografia de Ramon Boadella