LPC3

La reialesa de la música nigeriana trepitjà de nou Barcelona. Amb el públic als seus peus, el fill petit d'un dels majors exponents de la música africana de tots els temps i un dels revolucionaris més controvertits, tornà a fer brillar l'Afrobeat d'una de les seves bandes més prolífiques, Egypt 80. Apte només per a ments curioses o acostumades als durs sons de la música polirítmica tradicional africana del Golf de Guinea, la música subversiva de Felaens arribà amb l'estirp que preserva el llegat d'un líder, del rei de l'Afrobeat, però també l'acumulació de poder d'un llinatge de músics i l'autenticitat i plasticitat d'un estil que plasma la cultura postcolonial nigeriana.

L'Afrobeat és el nom que Fela s'inventà per a descriure la fusió dels ritmes Yoruba, els cants retòrics, el jazz i el funk-soul de James Brown. L'estructura dialectal de frase-resposta amb la interacció dels vents sempre enriquida de scatts a l'africana resultà crear furor en els escenaris africans, i la utilització del pidgin anglès facilità que aquesta eufòria s'estengués arreu del món i s'erigís com a pionera d'una escena. Gairebé mig segle més tard, el petit dels Kuti, de tan sols vint-i-set anys, porta l'esperit de Fela de nou a Europa per embriagar-nos de l'energia del seu nou disc: From Africa with fury: Rise, gravat a Brasil sota la producció britànica de Brian Eno, després de l'èxit del Many Things (2008).

Assenyalant amb el dit les multinacionals establertes a Nigèria com a culpables de l'augment dels preus dels aliments; titllant d'hipòcrita la moral occidental que il·legalitza la marihuana però que permet que les centrals nuclears continuïn contaminant el Planeta i els seus habitants amb núvols radioactius; denunciant un model de desenvolupament "a l'europea" que continua promovent la "civilització" com allò més allunyat de la natura ("els europeus quan més allunyats de la natura, més civilitzats esteu", deia enmig del concert) i desvetllant realitats econòmiques imposades a un continent al que no s'ha escoltat mai, Seun (pronunciat Shey-Oon) moralitzava noves realitats i vaticinava el futur de l'Àfrica sota un prisma que promou el retorn a la vida dels bushmen per assolir un vertader desenvolupament. Criticant el Pop com la música que reflecteix la filosofia individualista i buida d'Europa, reconeix que l'Afrobeat és una música que es caracteritza per ser pròpia de la vida en comunitat i que aposta per la socialització.

Està claríssim que és així quan en un escenari es reuneixen catorze músics que s'inscriuen a la línia de les grans orquestres de ball afrodescendent. Bateria, dues guitarres, baix, teclista, percussió, guiro nigerià, cabassa "shekeré", dues trompetes, baríton, dues ballarines i ell com a director d'orquestra, fan que temes com African Soldier, Mr-Big Thief o Slave Masters siguin cançons que emmetzinen els sentits i despertin consciències. Think Africa o Mosquito Song ens mostren els contorsionismes del cos fibrat del que és tan ballarí, com cantant, com saxofonista, profeta o líder i la veu d'un poble que s'expressa amb la passió i la convicció de la virtut. Es treu la samarreta i exhibeix un tatuatge als omòplats que diu "FELA LIVES". I no ens queda cap dubte que l'esperit de Fela continua viu en noves formes, en un llegat que ha dut la revolució més enllà de les seves fronteres i al que el temps no està fent més que donar-li la raó.

S'acaba el concert, ballarines i Seun a primera fila amb els punys enlaire en senyal de resistència com feia el mateix Fela. No hi ha possibilitat de bisos ja que la sala obre els llums i posa música, però tothom surt amb una sensació d'optimisme brutal i amb la convicció de que l'Afrobeat està més viu que mai.