LPC3

El rellotge de paret que hi ha al fons de l'escenari marca unes perpètues 21.15, moment en què es congela el nostre temps i entrem en la ficció d'un any 2050 en el que tots els teatres de la ciutat s'han convertit en geriàtrics. El Teatre Poliorama, rebatejat amb el nom de Geriàtric Talia, acull a sis excombatents de les trifulgues juvenils de principis del segle XXI: un pianista gànguil (Marc García), una antiga indignada (Dulcinea Juárez), un excantant gallec d'èxit (Armando Pita), una parella de culturetes (María Adamuz i Jacobo Dicenta) i l'últim hippy (Rubén Yuste). Sobre tots ells planeja l'ombra d'una severa infermera (Edith Salazar).

Forever Young, comèdia musical de tall popular, reflexiona sobre la vellesa emmirallant-se en un públic que o ja hi és o s'hi apropa sense remei (fatalitat que no s'oblida de remarcar-nos). L'inici, que busca l'efecte instantani, em fan témer una inacabable seqüència d'acudits evidents que, per a una hora i mitja d'espectacle, em semblen excessius. La primera en disparar és la infermera, que posa en marxa al pianista i canta una ridícula cançó d'infants que els avis aguanten estoicament. Quan la infermera marxa, Dulcinea s'arrenca amb I love rock and roll, una declaració d'intencions. És en aquest moment quan es comencen a traçar dos pols que estructuraran tota la representació: per una banda la infermera, dibuixada a través de músiques que podem interpretar com carques (cançons infantils, de bressol, una ària barroca, un bolero), totes elles amb referències explícites a la mort, única ocupació per a la que considera útils als avis; per altra banda els avis que, amb la interpretació de música pop-rock dels 70 fins als 90 reivindiquen el seu paper en el món i, fins i tot, el seu dret a existir.

Tot i l'ensurt inicial, l'obra va adquirint matisos interessants i a estones fins i tot s'enfosqueix, com en la tètrica interpretació de Baby Girl (el hit dance del grup Aqua de 1997), la turbadora Smeels Like Teen Spirit de Nirvana o la nostàlgia expel·lida per Forever Young dels Alphaville. Cançons, totes elles, que apel·len eficaçment a un públic que més que jove a principis dels 2000 ho va ser 20 o 30 anys abans, i que acaba taral·lejant Paraules d'amor o I got you babe. De totes maneres, i sense voler embarrancar al costat fosc de la Lluna (es va trobar a faltar a Pink Floyd a la vetllada), l'humor lleuger ens rescatava constantment de l'abisme de la nostàlgia i la por de fer-se gran i feia les delícies d'un públic entregat al riure fàcil.

Argument i lectures al marge, que només serveixen per a posar-nos en situació, cal parlar de la interpretació de l'obra d'Eric Gedeon per part de la Companyia Teatral El Tricicle. La caracterització dels personatges, extremada i propera a la paròdia carnavalesca (especialment en els rostres), funciona bé tant en el registre còmic com en els moments més foscos. La posada en escena dels actors resulta, sens dubte, el millor de l'espectacle, fet a destacar en un gènere, el del musical, en el que es fa difícil veure un bon equilibri entre cant i actuació (el ball, en aquesta ocasió, estava fora de joc per motius de guió). Aquest equilibri es dóna gràcies, per una banda, a una actuació teatral sòlida i de registre ampli, efectiva en els moments còmics i intensa en els dramàtics (posa els pèls de punta l'escena en la que els diferents personatges interpreten fragments d'obres clàssiques com Romeu i Julieta, La casa de Bernarda Alba, Terra Baixa, Hamlet, Don Juan Tenorio o La vida es sueño mentre s'abandonen a la mort). I per altra banda, a les bones qualitats vocals dels actors que, amb diferents capacitats, donen sobradament la talla en el repertori pop-rock. A destacar en aquest apartat les veus de Dulcinea Juàrez i Jacobo Dicenta, que amb timbres rics d'harmònics i bona capacitat dinàmica es permeten adorns i floritures sobre les melodies originals. Rubén Yuste, per la seva banda, aconsegueix arrossegar-nos al seu món de colors i ombres a través de dos medleys esquizofrènics que condensen més de quatre dècades de música (Bye, bye love, Libre, Knocking on heavens door, Qualsevol nit pot sortir el Sol, La chica de ayer) en pocs minuts i constitueixen, gràcies a la forta càrrega de nostàlgia que contenen, els punts culminants de l'obra.