LPC3

El Palau va rebre un dels seus fills més il·lustres, Antoni Ros Marbà, amb una entrada de taquilles més aviat fluixa. La crisi es nota al món concertístic, i es va fer evident en nombroses butaques buides a la platea d'un cicle que hauria d'omplir sense problemes. Marbà s'hi presentava amb el seu instrument, la Real Filharmonía de Galicia, que comanda des del gener de l'any 2001. El programa, més que atractiu, va tenir un impacte molt desigual, marcant finalment un concert ben poc estimulant.

Després d'una bona obertura de l'Oberon de Weber (on els violins van entrar amb cert retard al temps ràpid i la corda va trigar en despertar-se), vàrem tenir la sort de poder descobrir de nou el Concert per a violí i orquestra del gran Robert Gerhard. Ordit pel violinista Antoni Brossa durant els anys d'exili, primer a París i després a Anglaterra, el concert és un preludi extraordinari de la posterior obra gerhardiana. Els dos primers moviments, escrits durant la guerra mundial, mostren una experimentació d'angoixa i pèrdua de radicalitat brutal, un clima que tenyeix tota la partitura fins que arriba l'últim instant, a l'Allegro con brio - Presto que s'inicia amb un tema que imita lleugerament La Marsellesa (escrit ja al final de la guerra, i amb un aire d'esperança evident), seguida dels habituals aires de sardana i homenatges al folklore espanyol tan habituals en el nostre geni de Valls. Una gran peça, plena de contrasts i saviesa!

En Ros coneix perfectament el cromosoma gerhardià, però no va imprimir el pathos que demana la partitura ni el va contagiar als seus músics. L'orquestra semblava poc entusiasmada amb aquesta música tan bella (sintonitzant, dissortadament, amb una gran part del públic que apadrina un dels seus millors compositors amb notoris badalls: què hi farem...) i en Ros, tot i quadrar-la, no va aconseguir dotar de transcendència al material musical. Ens va entusiasmar, no obstant, un artista magnífic que va llegir la partitura de Gerhard amb molta més convicció: el jove violinista anglès Jack Liebeck, a qui hem escoltat unes fantàstiques sonates per a violí i piano de Brahms gravades per Sony (2010), va traduir el clima de la peça amb molta més trempera. Ell va salvar, literalment, el concert. Si l'orquestra hagués imitat el seu art, podríem parlar de quelcom semblant a una interpretació. Malauradament, l'actitud era ben diferent...

La primera de Schumann, que Ros va dirigir de memòria, no va millorar aquest clima un pèl farcit de tedi. L'Andante un poco maestoso - Allegro molto vivace va quedar llastrat per una corda mat, i una notòria descoordinació entre vent i fusta als atacs que precedien el temps ràpid. Tot i la coneguda rigidesa en el seu gest, Ros va millorar la capacitat cantable de la formació al preciós Larghetto, i va controlar bé el caràcter dansador del Scherzo, però va oferir-nos un Schumann sense cap pathos. No teníem, per ser honestos, la sensació d'estar davant d'una música transcendent, la qual cosa és difícil de perdonar si tenim en consideració la qualitat del material programat.

Esperem, si més no, que aquest concert hagi servit a la direcció artística per poder albirar futures aparicions de Liebeck en un futur, i amb uns acompanyants més motivats.