LPC3

Drama giocoso en dos actes. Llibret de Jacopo Ferretti basat en el conte Cendrillon de Charles Perrault i els llibrets de Charles-Guillaume Etienne (per una òpera de Nicolas Isouard) i de Francesco Fiorini (per a una òpera d’Stefano Pavesti)

Don Ramiro: Barry Banks
Dandini: Fabio Capitanucci
Don Magnifico: Carlos Chausson
Clorinda: Cristina Obregón
Tisbe: Itxaro Mentxaka
Angelina: Sílvia Tro Santafé
Alidoro: Joan Martín-Royo

Direcció Musical: Patrick Summers
Direcció d’escena: Joan Font (Comediants)
Escenografia i vestuari: Joan Guillén
Il.luminació: Albert Faura
Coreografia: Xevi Dorca
Assistent de la direcció d’escena: Albert Estany
Assistent de l’escenografia: Isabel Franco
Nova coproducció: G. T. del Liceu/Welsh National Opera (Cardiff)/Houston Grand Opera/Grand Théâtre de Gèneve

Orquestra Simfònica I Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció del cor: José Luís Basso



La Cenerentola de Rossini no solament és la seva última gran òpera buffa, com a tal i reivindicant un génere que amaga dificultat darrera comicitat i histrionisme, necessita d’un veritable plantell d’especialistes cantants-actors de primer nivell, tant tècnic com teatral.

No deixarem d’insistir en la negació de l’apriorisme de que les segones parts mai van ser bones (al.ludint als segons repartiments), i a la vista del sentit i vist, impagable Chausson!, mai s’han de veure amb menyspreu els repartiments alternatius a les grans estrelles que ocupen l’escala de la nit de l’estrena.

Difícil per no dir impossible fer ombra a l’inassolible Juan Diego Flórez, rei de l’elegància belcantista i de la mestria tècnica en Rossini, pero s’han de reconèixer els mèrits professionals del tenor anglès Barry Banks. Un color de veu agradable i ters, ideal per lleuger i flexible, rigor en les coloratures i valentia en les aguts, executats amb impol.luta eficàcia. Banks no és nou en aquest repertori del qual és un del millors especilistes de la seva terra (té un disc d’àries d’òpera belcantista per al segell Chandos i diverses òperes com Don Pasquale o L’Elisir d’Amore gravades en anglès com és costum i tradició a Chandos). La seva vis còmica com a actor va convèncer amb la simpatia i soltesa dels seus moviments i l’empatia amb una Angelina tota candor.

Sílvia Tro Santafé no és pas una desconeguda al Liceu (ja vista i sentida en L’enfant et les sortilèges i en un meritori Ariodante en temporades pasades); la seva veu impactant i segura és sempre agraïda d’apreciar en directe. Tro mesurà una interpretació acord amb el carácter tímid d’Angelina però amb cops de geni i rebel.lió. El timbre, de duresa i fermesa inalterables, llueix en les coloratures ben executades i brilla en els acabats, peró és en els aguts, autoritaris i de plena projecció on Tro Santafé es va fer notar amb gran caràcter. Un rondó final impecable la van fer triomfar de nou, a l’espera de la seva propera visita al teatre, una futura Linda de Chanomix ,presumiblement en el bonic paper de Pierotto.

Les condicions de dates, canvis d’última hora, etc., que té un teatre a l’hora de muntar els seus repartiments, son molt complicats i plens d’imprevistos; per això no ha de sobtar trobar-se al number one dels buffos espanyols Carlos Chausson en aquesta funció. El seu Don Magnifico no té secrets, Chausson utilitza tots els ressorts actorals, canors i esperit còmic per embadalir el respectable amb el mestratge dels grans actors bufs. La seva mesurada gesticulació, perfecta impostació i uns recitatius desgranats amb una dicció majúscula aconseguiren que sorgís com un veritable protagonista de l’òpera. No en va Don Magnifico és l’únic personatge que té tres àries com a tal, si a això s’hi sumen els conjunts i concertants, és realment el cantant que més feina té. Potser per això, la química teatral entre tots els personatges d’aquest repartiment semblà estar més en comunió que no pas els del dia de l’estrena. La fluïdesa de moviments i complicitat escènica entre tots els cantants va ser més que notòria i al centre d’aquesta amalgama teatral s’alçà la figura del baix Carlos Chausson com el sol rossinià que tot ho il.luminà.

Fabio Capitanucci, com a Dandini cumplí en la seva aria di sortita, Come un Ape veritable ària de toc rossinià d’extrema dificultat i plena de la millor enginyeria tècnica rossiniana. No és la coloratura el seu fort, so embrutat que evidencia una necessitat de millora tècnica també visible en l’engolament d’algun agut, però va saber estar a l’alçada teatral del seu divertit paper amb un elegant fraseig i empàtica vis còmica. La veu i el color ben empastats en l’estil amb càlida afectació.
Joan Martín-Royo estrenava Alidoro a Barcelona, però no en la seva fulgurant carrera internacional, ja que a Genova ja l’havia cantat. Martín-Royo va encisar amb el seu fraseig escolpit amb la delicadesa de la seva veu melosa, amb un gust impropi de la seva joventut que el converteix en un professional de primer ordre. Encara però té problemes en l’emissió de la veu, curta en la inmensa ària del primer acte: Là del ciel nell’arcano profondo que no obstant fa que mai no soni la veu forçada o dura, guanyant en naturalitat peró perdent en impacte i cos.

A ressaltar amb justicia la soprano Cristina Obregón, Clorinda amb veu de luxe, color i bellesa del so i l’agut; llàstima que en aquesta edició no és cantés l’ària Sventurata mi credea escrita per un deixeble de Rossini, i que resalta amb efectisme una veu que mereix ària propia com en aquest cas. Lluïda també la mezzo Itxaro Mentxaka com a Tisbe, exacta com un rellotge en els conjunts i ben emparellada amb la seva “envejosa” germana.

Patrick Summers va debutar al Liceu amb resultat contradictori. Si bé el so de l’orquestra resultà impetuós en els tempi, obertura plena de contrastos, o impagables violins en el no menys genial inici del final del primer acte: Zitto zitto, no s’enten per què el so creixia en gruix i fortes, tapant els cantants en més d’una ocasió. La debilitat pels metalls i la percussió en contrapartida a les sedoses melodies rossinianes també restaren brillantor a una partitura d’envejable riquesa, una de les més madures de Rossini. El cor seguia les indicacions del, per moments erràtic director nordamericà, amb notories prestacions.

Parlar de la posada en escena de Joan Font, alma mater de Comediants, és parlar bé. Colorista, imaginativa, amb tocs originals (l’inclusió de les omnipresents rates) i un dibuix dels personatges més infantil que no caricaturitzat, però… Quelcom hi faltà, potser més dinamisme, més amplificació gestual de la fastuositat rítmica de la partitura. El cor sense anar més lluny semblava a vegades desaprofitat (ària de Ramiro). No son bones les comparances, peró crec parlar per la veu de molts, si ens remetem a l’extraordinària inventiva escènica de la Cenerentola que la producció de l’Òpera de Sabadell va oferir l’any passat en la seva temporada. Tot el que allà era efervescència i ritme trepidant, humor i personatges inolvidables, semblaren aquí, sota l’ombra d’una certa timidesa de conte, marionetes descafeïnades i, en certa manera, previsibles. Potser massa espai per omplir en l’escenografia i per aquesta raó els moviments quedavem massa difuminats? Bo el treball de llums d’ Albert Faura (intel.ligent el canvi de la casa de D. Magnifico al palau del Príncep) i eficaç el vestuari amb reminiscències a la Flauta Màgica per part de Joan Guillén (el vestit estelar del personatge d’Alidoro com si d’un creuament màgic entre la Reina de la Nit i un Sarastro rossinià es tractés). Bona resposta del públic però, i la sensació que, en conjunt, hom ha assistit a un dels títols clau de la temporada.