LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Ofèlia Roca 06-02-2009
Gran Teatre del Liceu, 3 i 4 de febrer de 2009
L'incoronazione di Poppea (1643) és considerada la darrera òpera de Claudio Monteverdi, malgrat que l'autoria no ha estat confirmada de manera inapel·lable. En tot cas, sorgeix en el seu cercle musical i fou estrenada a Venècia quan el compositor ja tenia setanta-cinc anys. El llibret, de gran qualitat literària, és de Gian Francesco Busenello, membre de l'aristocràtica i llibertina Accademia degli Incigniti.
A mitjans del segle XVII, l'òpera, nascuda a la cort de Màntua com L'Orfeo del mateix Monteverdi (1607), s'havia introduït als teatres públics; el primer, el Teatro San Cassiano de Venècia, el 1637. El compositor va viure de prop aquest canvi: des del 1613 fou mestre de capella de San Marco de Venècia. Les òperes es representaven ara per plaure el públic amb escenografies sumptuoses, gran virtuosisme vocal i juxtaposició d'elements dramàtics i còmics, aristocràtics i populars. En L'incoronazione hi ha, a més, una innovació important en relació amb els temes mitològics i elegíacs, fins aleshores exclusius del gènere: la utilització d'un argument històric basat en clàssics romans.
L'incoronazione di Poppea fou un èxit important des de la seva estrena i a partir de l'inici del segle XX tornà a seduir els amants de la música antiga gràcies a la categoria literària del text i la bellesa extraordinària del seu cant, amb predomini de les àries i els ariosi, i amb el suport d'una subtil i refinada orquestració. És un drama més amoral que no pas immoral: celebra la victòria de la passió i de l'ambició, i presenta una varietat i complexitat molt grans tant en la psicologia dels personatges com en els recursos musicals, però sense defugir la ironia i el sarcasme, en un conjunt que integra tràgic i còmic, sentiments i afectes, crueltat i sensualitat.
La dramatúrgia de David Alden:
L'incoronazione di Poppea és una òpera extremadament complexa en registres musicals i dramàtics: hi conviuen ingredients històrics- l'argument segueix historiadors com Tàcit i Suetoni-, personatges mitològics- Amor, Pal·les, Mercuri- i personatges populars com els criats dels protagonistes, que tenen sovint un caràcter còmic. I des del punt de vista musical, hi convergeixen els recursos característics de la música del Renaixament: el recitar cantando, les àries curtes i les àries da capo, els duos, els madrigals o els ariosos, amb un notable virtuosisme vocal i instrumental.
David Alden ha intentat unificar el tractament dramàtic de tots aquests materials amb el registre fonamental d'aquesta òpera: el to de farsa amb què Brusenello i Monteverdi es refereixen a l'ascensió de Poppea fins al llit imperial que l'havia de convertir en emperadriu de Roma. David Alden, d'altra banda, evita que la farsa sigui una comicitat domèstica per les convencions històriques i busca, per contra, una comicitat que impacti en la sensibilitat contemporània.
Només aixecar-se el teló, els espectadors observen que el diàleg al·legòric entre la Virtut, la Fortuna i l'Amor- una oportunitat per fer-ne una estàtica- es converteix en una caricatura que expressa molt bé el que aquest diàleg significa: l'amanerament sofisticat de la Fortuna, el caràcter imperatiu i malhumorat de la Virtut- ambdues intentant incrementar la seva alçada amb coturns- i l'escena mostra l'Amor encimbellat en una porta giratòria- una al·lusió a la roda de la Fortuna- que sembla donar accés al poder.
I paral·lelament quan la música i el text adquireixen un registre líric, aleshores Alden deixa sol en escena el personatge, a fi que la seva veu ens arribi exempta de cap altra circumstància que no sigui el cant mateix. Aquest registre, burlesc i patètic alhora, l'aplica Alden a cadascuna de les escenes de l'òpera sense oblidar mai que "les relacions, els problemes i les forces d'atracció i de refús que dominen aquests personatges manllevats de l'edat antiga són dutes damunt l'escenari d'una manera.....que aquesta comèdia furiosa sobre el triomf de la immoralitat, les intrigues i el poder es mou en una dimensió intemporal, vigent i profundament pessimista".
Tota aquesta concepció de l'obra per part d'Alden va acompanyada d'un fantasiós i colorista vestuari amb unes formes molt originals, amb unes textures molt riques i amb una gama de colors passant per l'obscur al blanc més pur i arribant als roses, verds, liles, blaus...etcètera amb unes tonalitats brillants i plenes de vida combinades amb unes perruques divertides i extremistes que li donen un aire desenfadat a la partitura i que fa que els personatges siguin més creïbles en els dies que vivim donant-li a l'obra una dinàmica escènica i visual molt fresca i lleugera. Això fa que l'òpera de Monteverdi es vegi com una història actual i molt propera.
Tot això esta acompanyat d'uns decorats molt eficaços amb unes parets mòbils que canvien les escenes d'una manera molt dinàmica. L'excel·lent il·luminació juga amb els colors i les seves gammes d'una manera molt encertada fent jocs de llum extravertits per els moments on hi ha més personatges a l'escena i proposant una llum mes íntima per els moments lírics i de recolliment de cada personatge sense arribar mai a la penombra. Això permet que sempre es pugui veure l'expressió de les cares dels personatges la qual cosa en òpera és molt important.
Haig de dir que en aquesta producció de L'incoronazione di Poppea del Liceu tant el primer com segon repartiment han estat a la mateixa altura amb un gran nivell.
Primer repartiment:
El Nerone de Sarah Connolly va ser cantat amb una veu molt noble, amb molta qualitat tímbrica i sonora i amb una gran tècnica, aportant al personatge una gran personalitat masculina passant per tots els registres interpretatius. L'Ottone de Jordi Domènech va estar cantat amb una veu molt bella i amb un bon cos sonor, ja que aquest cantant posseeix una veu de contratenor molt timbrada i carnosa que l'ajuda a ser un cantant expressiu a l'hora d'interpretar els personatges. En quant a la seva interpretació actoral haig de dir que s'entrega totalment al personatge donant-li un relleu que el fa totalment creïble traspassant més enllà de la simple interpretació. Franz-Josef Selig va fer un Sèneca amb una veu d'un color molt cuidat i de bell so i posseint uns greus molt interessants a l'hora de cantar amb una musicalitat molt adequada la partitura de Monteverdi. Francisco Vas va fer una interpretació impecable i camaleònica dels seus tres personatges com ja ens té acostumats aquest bon cantant i sempre amb una veu molt ben impostada i de bon timbre. Guy de Mey també va saber treure profit dels seus curts quatre personatges amb una veu impecable i molt ben timbrada. Josep Miquel Ramón va cantar amb una veu molt segura en tot moment i aprofitant els seus quatre personatges per donar un registre diferent a cada un. El Tribú de Marc Pujol va estar cantat i interpretat en la mateixa línia que els seus companys. El Valletto de William Berger va estar cantat amb una veu brillant, un timbre de molta qualitat i amb una interpretació del personatge molt divertida, alhora que seriós i rigorós. Maite Beaumont va interpretar una Ottavia esplèndida tant musicalment i vocalment com a nivell actoral amb aquesta veu tant estupenda que posseeix, alhora que és una cantant molt expressiva i que s'entrega totalment als seus personatges i amb una gran musicalitat per aquests tipus de repertori. La Poppea de Miah Person fou ideal ja que és una cantant amb un gran nivell vocal i una veu de noble i preciós timbre. És molt sensual, intel·ligent i viva a la vegada i amb una gran musicalitat per Monteverdi. Ruth Rosique va fer una Drusilla divertida, fresca, espontània, amb gran domini de l'escena i cantada amb una veu preciosa i molt adequada per aquest tipus de repertori.
Judith van Wanrojj va interpretar els seus tres personatges amb un gran sentit teatral i amb un toc irònic i picaresc molt adequat i tot cantat amb una veu neta i fresca. Dominique Visse és un cantant realment únic i particular amb una gran personalitat a sobre de l'escena i amb una veu de contratenor amb un timbre molt brillant i penetrant que fa que sigui una veu única, especial i bella en el panorama operístic i de gran vàlua com a cantant i com a actor transformista que és, amb gran sentit de l'humor que contrasta amb els moments de seriositat absoluta. Alhora és un músic excel·lent que aporta molt als seus personatges i que és un gran coneixedor d'aquesta època. No vull acabar sense destacar la nana que li canta a Poppea al segon acte que va ser realment per a mi una cosa inoblidable, sublim i un d'aquells moments de bellesa que pot aportar la musica a la nostra vida, increïble i fantàstic.
Marisa Martins també ens va fer unes interpretacions dels seus tres personatges realment excel·lents en tots els sentits, ja que és una cantant que també és molt camaleònica i que sempre canta amb un gran entusiasme i passió tot el que fa. L'Amor d'Olatz Saitua el va cantar amb una veu correcta però amb algun desajust tímbric. El Cor d'Amors d'Elena Copons i Inés Moraleda van estar cantats amb seguretat i bon gust.
Segon repartiment:
El Nerone de Kate Aldrich va ser molt adequat, de gran vitalitat, amb gran personalitat i autoritat i cantat amb una veu esplèndida de bell i brillant timbre ja que és una cantant que domina l'escena amb total autoritat. El Sèneca de Mirco Palazzi fou entregat. Marina Rodríguez-Cusí va fer una Ottavia molt ferma en la seva personalitat i amb un cant molt homogeni i ben projectat. La Poppea d'Isabel Bayrakdarian va ser juganera i picaresca a la vegada amb moments dolços i lírics interpretats de manera molt natural. Xavier Sabata va fer els seus tres personatges de manera enginyosa, amb intel·ligència irònica i contrastant cada un amb un gran sentit de l'humor que feia que fossin molt rics en els seus registres anímics amb aquells vestits, perruques i talons de coloraines tot cantat amb una veu de gran elegància.
La direcció musical va anar a càrrec de l'excel·lent director Harry Bicket, gran coneixedor d'aquest repertori que va fer una direcció d'alt nivell molt clara amb contrastos sonors, de colors i atmosferes diferents molt adients i sempre dins del respecte a la partitura. L'Orquestra Barroca del Liceu va respondre a les indicacions del mestre amb gran concentració i entrega.
En definitiva, una Incoronazzione di Poppea de gran nivell.
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
Carregant...