LPC3

Francesc Burrull (piano) i Laura Simó (veu) exploten junts el repertori d'en Joan Manuel Serrat des del 2002, però el projecte no es va materialitzar en forma de disc fins l'any 2007, amb el títol de Laura Simó & Francesc Burrull, interpreten Serrat. És recent la segona entrega d'aquest treball. Però la història entre Burrull i Serrat ens porta molt més enrera.

L'any 1967 Joan Manuel Serrat va publicar l'EP Cançó de matinada que, a més de la cançó que li donava títol incloïa la famosíssima Paraules d'amor, Les sabates i l'excel·lent Me'n vaig a peu. Els arranjaments els signava Francesc Burrull, i aquest EP fou l'embrió d'un àlbum que la història, si és justa, recordarà com un dels millors reculls de cançons escrits en llengua catalana. La col·laboració es va reprendre l'any 1972 amb el famós disc dedicat a la poesia de Miguel Hernández i va durar fins el retorn de Ricard Miralles el 1974. Francesc Burrull, que també ha fet feines remarcables per a Lluís Llach i La Trinca entre d'altres, pot estar-ne orgullós i se'n va cobrar  els drets (morals) engegant el concert del 4 d'agost amb l'esmentada Me'n vaig a peu. Era a la Sala de Música de Cambra del Palau de Música Catalana. Un d'aquests concerts de mitja hora cortesia de la Fundació Mas i Mas. No va ser el moment més lúcid del pianista, imprecís en aquest primer tema mentre Simó oferia les primeres gotes d'una idiosincràcia feta de manipulació rítmica i accents desplaçats en la tradició del jazz i el bolero. Serà en la mesura que accepteu aquesta aposta que gaudireu del Serrat de Burrull/Simó. Jo en tinc grans dubtes. La tendència a donar un perfil jazzístic als temes no afavoreix el temes més antics (inclosos els dels treballs de Burrull amb Serrat, Com ho fa el vent, de 1968, i Miguel Hernández, de 1972). Però és una idiosincràcia que Serrat va anar fent seva i ja formava part del seu llenguatge quan va publicar En tránsito (1981). És per això que No hago otra cosa que pensar en ti va resistir molt millor l'apropiació de Laura Simó i Francesc Burrull.

El repertori va incloure cançons en català (20 de març i Bon dia de Serrat/4, 1970, Temps era temps -amb cita inclosa de l'himne del Barça cortesia del mestre Burrull-, És quan dormo que hi veig clar i Per què la gent s'avorreix tant? de Tal com raja, 1980) i en castellà (Barquito de papel de Mediterráneo, 1971). Com podeu observar un repertori que va de 1968 a 1981. I encara que el propi Serrat ha fet autèntiques carnisseries amb les seves pròpies cançons entregat al rubato permanent, les versions originals d'aquestes cançons tenen encara un perfum i un llenguatge melòdic que no pot ser triturat en la màquina igualadora del jazz i el bolero. Aquest fet es va fer molt notable en l'execució del bis (Cantares, de Dedicado a Antonio Machado, poeta, 1969) per part de Laura Simó. Amb totes aquestes consideracions podria semblar que no vam passar, el 4 d'agost, una bona vetllada. I no és així. La professionalitat i l'eficàcia d'ambdós artistes és inqüestionable. Encara ho és més la qualitat de l'obra de Serrat en aquell període. Però de vegades caldria recordar que en qualsevol camp de la música sempre és preferible que l'intèrpret s'adapti al material que no forçar el material a adaptar-se a l'intèrpret.