LPC3

Sortint de la Sala Luz de Gas l’11 de novembre a la nit, m’envaïa una sensació de pau i tranquil·litat induïda per una de les millors veus que indiscutiblement he sentit mai en directe. La sala era plena de gom a gom i per tant, a l’hora d sortir, al lent pas dels assistents, es podien sentir comentaris de tot tipus.

“Molta balada, els músics molt bons però no se n’ha pogut treure gaire suc”, vaig sentir de boca d’algú que de ben segur no havia escoltat el treball de la nord-americana abans d’assistir a l’advent. Aquestes eren les paraules d’un d’aquells assistents, entre tants d’altres, que es compren l’entrada només perquè el concert està emmarcat dins el Festival de Jazz de Barcelona, i clar, sembla que fa interessant dir que vas a un concert de jazz quan l’endemà tornes a l’oficina i ho expliques als companys. Me n’he cansat de veure gent de cinquanta anys, "trajada" o amb talons d’agulla, que assisteixen a concerts que no saben ni d’on baixen, havent pagat entrades cares que els vertaders amants d’aquell artista no han pogut adquirir. Tinc la sensació que aquest festival viu una espècie de sectarisme o classisme que no beneficia als músics que hi participen.

Entrant en temàtica, el concert no va ser ni molt menys avorrit, com algú de la jet set barcelonina podria pensar. La presència de Lizz Wright a l’escenari fou indiscutible. D’una personalitat i maduresa vocal absoluta; simplicitat escènica relativa a l’efecte balsàmic i tranquil·litzador de la seva música; l’absoluta entrega de la georgiana establida a New York es podria definir com gairebé un acte espiritual i alhora vital, que consisteix en cantar.

L’àmplia majoria del públic es va emocionar amb temes com Eternity, Old Man, Another Angel, Stop, Hey Man (versió de Sweet Honey in the Rock), Speak Your Heart, Coming Home…on la veu de Wright va inundar tant el cor com la ment dels presents.

Descalça, amb lleugers moviments rítmics d’arrel africana i amb un llenguatge corporal que l’únic que feia era ajudar a donar i donar, més i més, allò que de manera natural l’artista emana gairebé religiosament, sense massa “parafernàlies” ni moneries innecessàries dalt l’escenari.

Un feeling especial amb el pianista-hammondista, Kenneth Banks, una autèntica fera de les tecles, quedava palès després de les catorze peces i un bis. De fet, el teclista fou després de Wright, el més aplaudit de la nit, en el que foren uns aplaudiments incessants, absoluta i indiscutiblement i li pesi a qui li pesi, ben merescuts.

Els moments més emocionants de la nit vingueren de la mà de temes com I Idolize You, una versió d’Ike & Tina Turner d’una sensualitat innegable; d’un esperat i frenètic My Heart que feu moure i tatarejar a més d’un assistent; d’un Hit the Ground en clau de balada soul o d’un Leave Me Standing Alone a cavall entre el pop i el blues al que Wright ja ens té acostumats.

La dificultat d’emmarcar Lizz Wright dintre dels clixés jazzístics, que aquesta pretesa “alta societat barcelonina” que acudeix de manera compulsivament consumista a veure espectacles tant brillants com el que avui ens ocupa, és el que fa que potser alguns no acabin d’entendre que existeixen artistes que composin d’una manera més lliure o eclèctica del que el purisme del jazz ens té acostumats. Artistes que fan multitud de versions d’altres artistes, cantants de jazz que canten blues o pop. Aquesta “alta societat” potser no s’ha aturat a escoltar amb calma els matisos de cada cançó, les lletres sobre la felicitat, la llibertat, les emocions en general, des d’aquesta senzillesa i simplicitat des de la que Wright ens narra la seva visió de la vida. I no s’han tampoc deixat endur per l’huracà de sentiments que una veu com la de Lizz pot causar-nos amb una sola paraula, arrencant-nos dels seients immòbils d’un Festival de Jazz per transportar-nos a aquells camps georgians que l’han inspirada des de l’inici, a els blues i les emocions més tristes que han acompanyat la història de la població afrodescendent nord-americana.

El seu últim treball, al qual no es va cenyir en el directe, repassant varis dels seus hits, és The Orchard (l’hort). Representa el punt de trobada de l’artista amb sí mateixa, el retrobament amb els seus anys de cant a l’església, on la gent acudia a redimir-se. Potser per això vaig sortir amb aquesta sensació de pau de la sala, que es convertí en empipament al sentir les paraules amb les que he començat aquesta petita reflexió.

Senyors, en temps de crisi, qui paga X euros per una entrada, com a mínim hauria d’assabentar-se de què està pagant. O si més no, aprendre a obrir els sentits i deixar-se seduir per els que realment tenen alguna cosa a aportar a aquest món nostre. Veure-hi més enllà. Buscar un sentit als sons, a les emocions que ens intenten transmetre.

Per sort, el passat dimarts n’hi vam haver més que vam sortir encantats que no pas decebuts amb l’actuació de “la diva surenya”.

Gràcies Lizz, ets tot un regal!