LPC3

Deu anys de vida és una efemèride important per a qualsevol, i més per a una empresa cultural com la Bankrobber. A mig camí entre discogràfica, oficina de management i editorial musical (Pinipocket) treballen amb la seva nòmina d'artistes d'una manera molt propera, gairebé personal, intentant cobrir els seus músics des de totes les vessants. El secret deu estar en allò que confessen: "som fans dels artistes que portem".

El passat divendres la gent de la Bankrobber es va apoderar de l'Apolo per celebrar aquests deu anys amb un directe molt especial; tots els artistes de la casa interpretarien un parell de temes arranjats i interpretats per l'orquestra dels Gramophone Allstars. Abans, però, la novetat de la casa d'enguany actuant en solitari: Esperit. És el nou projecte personal d'en Mau Boada (ex Les Aus), a qui vam poder veure a l'escenari amagat darrera un arsenal de pedals incontables, jags de tot tipus, una bateria i un parell de guitarres. A través de multitud de loops va anar construint la seva música, gairebé sempre instrumental i un pic lissèrgica, que creix força en directe quan toca la bateria amb tots els loops disparats. Una bona carta de presentació.

Amb la sala principal de l'Apolo ja plena va començar el plat fort de la nit, les actuacions de tots els músics Bankrobber acompanyats per aquesta orquestra que tot i partir del jazz i l'ska està ampliant força els seus horitzons. La Gramophone era dalt l'escenari musicant en el seu llenguatge el tema de The Clash que va inspirar el nom Bankrobber mentre un presentador que aniria introduint a tots els artistes començava a desgranar la lletra del tema dels Clash: "Mon pare era un lladre de bancs, però mai va fer mal a ningú. Li encantava viure d'aquesta manera i fotreu's a tots la pasta. Amb vosaltres, El Chico con la Espina en el Costado". I va sortir el Chico, un dels primers artistes en nòmina de la casa juntament amb els Holland Park de l'actual ànima de Mazoni, Jaume Pla. El primer tema, un immens Los Elegidos en el seu format habitual (formarà part del nou treball del Chico), va sonar una mica pobre, però es van refer amb el segon, Carreteando, on l'orquestra i el Chico es van entendre més i van saber treure-li el suc amb uns arranjaments molt més ajustats a l'esperit del tema.

De nou el presentador i la lletra de Bankrobber fent de fil conductor: alguns són rics, alguns són pobres, així és com està fet el món. Però jo no crec en estar-se tumbat i dir què mala és la meva sort. Era el torn d'en Ramon Faura, Le Petit Ramon, que va començar amb una Mal al cor a mig temps i va acabar amb una brutal Qui vol consells, amb un destacable paper del contrabaix i un principi de tema que semblava emular el Riders on the Storm dels Doors.

A continuació va venir el Petit de Cal Eril, que va protagonitzar un dels punts més àlgids de la nit amb una gran versió rockabilly del Cendres del seu nou disc. Després van interpretar Sargantanes al Sol (o Sargantanes al Soul, com va dir) en una versió soul-funk on la veu peculiar d'en Joan Pons va patir una mica. De totes formes el format del directe anava agafant cos en dues de les virtuds que es podien esperar a priori; la gràcia d'escoltar bons temes ja coneguts en un format completament diferent i el ritme de fer dos temes per artista tot mantenint l'eclèctic so de la Gramophone durant tot el directe.

El proper va ser l'Espaldamaceta, aquest peculiar i emocionant cantant tarragoní. Va interpretar un força ajazzat Con voz pequeña amb molt protagonisme de la guitarra i un gran duet entre la veu de l'Espaldamaceta fent notes llargues tallades pels tres acord protagonistes de la cançó. Després va venir una espècie de versió emo-core del Cocina sin comida, amb el tarragoní un pic passat de voltes barrejant-se amb el públic cap al final.

Un aplaudidíssim Sanjosex va ser l'encarregat de continuar la festa, amb una versió força africanitzada del Quatre pensaments del seu primer disc, amb molt protagonisme de les percussions i amb un final que va anar a caçar directament el Sympathy for the devil dels Rolling Stones. Tot seguit una versió salsera del Són instints una mica paradoxal, ja que va fer ballar i riure a tothom (sobretot quan la van arrumbar amb el Volando voy o amb allò dels Antònia Font, la vida només és patxanga) però va destrossar part important de la bellesa de l'original.

Sense sortir de la Bisbal, ara era el torn d'un dels referents de la casa, Mazoni. Va començar amb una de les versions més originals de la nit, una hipnòtica i atmosfèrica El Riu, amb dos contrabaixos i un saxo espectacular que va acabar derivant cap a una espècie de trance africà. Després una acceleradíssima Apocalipsy now que colaria perfectament dins una banda sonora d'alguna pel·licula d'en Tarantino.

Uns altres que no desentonarien a les més boges pel·lícules d'en Tarantino són els Surfin Sirles. Descontrol i canya en dues versions molt similars a allò gravat, UK a cavall i Montseny. El directe ja s'acabava, i ho feia amb el Guillamino a l'escenari fent ell sol una versió del difícil Help Me i la ja esperada La vida.

El Bankrobber dels Clash tornava a sonar amb en Guillamino dirigint el cotarro i tots els implicats dalt l'escenari quan van sortir els quatre responsables de la discogràfica/editora/management Bankrobber, en Jordi, en Marçal, en Xavier i el Ramon amb una mitja al cap com els bandolers a qui reverencien amb la seva marca. La cançó va anar avançant com a fi de festa d'una forma força caòtica però divertida i, en part i des de fora, emocionant. Emocionant perquè té mèrit marxar des de fa deu anys en funció d'allò que vols fer i no d'allò que et fa guanyar diners, i té mèrit potenciar a bandes des d'una manera de treballar tant personal i guiada només per la fidelitat als gustos propis. Deu anys de vida, deu artistes a la casa (Holland Park ja no existeix, però ha evolucionat en Mazoni) i la convicció, com segurament van aprendre entre d'altres dels Clash, de ser fidels a les pròpies idees. Una mostra d'autenticitat en aquest temps on costa tant de trobar i una gran festa de reconeixement. Enhorabona.