LPC3

Òpera en 3 actes
Llibret d’Edouard Blau
Estrenat el 7 de maig de 1888 a l’Òpera-Comique de Paris

Direcció Musical: Yves Abel
Direcció d’escena: Nicolas Joel
Escenografia: Ezio Frigerio
Vestuari: Franca Squarciapino
Il·luminació: Vinicio Cheli
Assistent direcció escènica: Stéphane Roche

Le Roi d’Ys: Paul Gay
Margared: Sophie Koch
Rozenn: Inva Mula
Mylio: Charles Castronovo
Karnac: Franck Ferrari
Saint Corentin: Eric Martin-Bonnet
Jahel: André Heyboer

Orchestre national du Capitole
Choeur du Capitole
Choeur d’hommes de l’Òpera national du Rhin
Direcció del cor: Patrick Marie Aubert


El sud de França té una salut operística que fa sana enveja. Marsella, Avignon, Montpellier o Toulouse tenen bones temporades operístiques i compten amb unes orquestres estables (destacant amb importància Montpellier i Toulouse) que són de les millors de França. El Théâtre du Capitole de Toulouse mereix un lloc d’honor dintre d’aquesta bona salut musical ja que compta amb una de les temporades més interessants i variades. Nicolas Joel, que ha estat llarg temps el seu director artístic, deixa aquest any el càrrec per capitanejar a partir del 2009, ni més ni menys que l’Òpera de París.

No és coincidència aquesta tria, ja que Joel que és director d’escena, té un currículum intens i dilatat, amb produccions que han donat la volta al món en els millors teatres. És un home amb una estranya sensibilitat, ja que ha sabut combinar títols rars del repertori francès com Mignon de Ambroise Thomas, Louise de Gustave Charpentier o aquest flamant Le roi D’Ys d’Edouard Lalo que ara ens ocupa, sempre amb produccions d’una bellesa estètica remarcable i mai contra la idea natural del compositor.

Curiosa honestedat musical la d’aquest artista que ofereix espectacles de qualitat amb una mescla molt intel·ligent de tradició escènica, amb innovacions tècniques però mai estirant de la suada i ofensiva modernitat de la que tants directors d’escena abusen, per provocar l’espectador i reivindicar que l’òpera no està morta.

Toulouse ha captivat al seu públic operístic i a part de l’estranger (la capital tolosana només és a unes cinc hores en cotxe de Barcelona, o sis en tren) amb unes temporades on el nivell musical sempre es alt i marca de la casa.

Toulouse a més compta amb una de les millors orquestres de França, L’Orchestre national du Capitole, que té gravacions referencials d’òperes franceses com la Manon amb Alfredo Kraus i Ileana Cotrubas, o el Don Quichotte amb José Van Dam i Teresa Berganza, sempre amb el que ha estat el seu il·lustre director musical fins fa ben poc, el emèrit Michel Plasson.

Que Toulouse mira més enllà, cap el futur i que és a l’ordre del dia ho simbolitza també el nou director musical de l’Orquestra, el rus Tugan Sokhiev, el qual amb solament 31 anys ja comença a fer-se un nom en el difícil mon dels directors d’orquestra. El juny del 2006, Sokhiev va ser escollit com la “revelació musical a França” triat pel Sindicat Professional de la Crítica de Teatre, Música i Dansa.

Tota aquest prefaci contextualitazador és per animar al públic operístic a descobrir obres i teatres d’òpera, que no sempre es tenen en ment i estan més a l’abast del que sovint es pensa.

L’òpera, Le Roi d’Ys, basada en una antiga llegenda bretona sobre la desaparició de la ciutat mítica d’Ys sota les onades salvatges de la mar, té un fort component wagnerià que apareix ja des del primer acord. Un solo d’oboè assenyala directament el preludi del Tristany, i la correlació de temes, entre heroics i sentimentals de la llarga i brillant obertura –que dura uns 11 minuts- fa sonar notes que recorden també el Tannhäuser. Mitjançant una orquestració contundent, el so heràldic de les trompetes ens porta al imaginari món medieval de cavallers i dames enamorades en un marc guerrer.

El director franco-canadenc Yves Abel, demostrà des de la potent obertura la seva solvència amb la il·lustre Orchestre national du Capitole. El so dels violins, mal·leable i expressiu, el metall contundent (a vegades massa, provocant estridències en comptes de so heroic), amb cura en les dinàmiques contrastades i en embolcallar les veus dels solistes. Molt tendre amb les figures de Rozenn i Mylio (la parella d’enamorats) i amb un so més cru i fosc amb la parella de Margared i Karnak com corresponen als antagonistes que volen trencar un amor que no els correspon.

Inva Mula va cantar amb so delicat i molt dolç, marcant des de la seva primera aparició amb el duo amb la seva germana Margared (Sophie Koch) un interpretació rodona i amb una vocalitat homogènia de timbre i línia de cant, molt musical sempre. Mula exprimí la melositat del color de la seva veu, amb preciosisme en els pianos i un caire angelical molt ben avingut al caràcter innocent i abnegat del seu personatge. Brillà especialment en l’ària del tercer acte on la messa di voce i la fragilitat de la seva interpretació marcà un èxit més en la carrera d’aquesta soprano albanesa de reconeguda carrera.

La veritable protagonista però en aquesta òpera és el personatge de la germana, Margared, enamorada de l’amant de la seva germana, i que no suporta el rebuig i el seu matrimoni de conveniència amb Karnak. Sophie Koch va tenir a la mà l’èxit de la nit, Margared és un personatge amb caràcter, que demana una intèrpret amb el magnetisme suficient per captar tota la tensió dramàtica que cap a ella dirigeix la música i el llibret. Koch està en un punt àlgid de la seva carrera, la veu és segura en tota l’extensió, amb un color fosc ben matisat, aguts segurs i ben col·locats i greus treballats. La veu va sonar més seca que altres vegades, més crua i buscant un so menys agradable, per identificar-se amb un personatge que es tortura i busca una malignitat de conte de fades; és molt poc creïble que una persona renegui d’un sant que se li apareix en persona i continuï demanant venjança. La duresa del seu personatge la reflectí amb una actuació freda, tallant i una mica de cartró pedra, alguns moviments al igual que li passà a la Rozenn d’Inva Mula eren d’una impostació teatral afectada, però les seves àries les cantà amb insolent brillantor i la seva última aparició en el tercer acte va ser realment impactant.

Charles Castronovo, Mylio, té en l’ària de la primera escena del tercer acte: Vaiment, ma bien-aimée la música més coneguda d’aquesta òpera infreqüent, tan cara de veure. Escrita amb un lirisme a la francesa, exigint un cant apianat i amb força en els aguts, Castronovo va lluir un timbre càlid i bona línia de cant, la seva sortida en el primer acte va ser com de somni, però li va mancar certa personalitat i matisos, tant inherents en el cant de la prosòdia francesa. El to mític dels aguts el va aconseguir amb empenta, complint en la part física del personatge amb l’heràldica que s’espera d’un príncep guerrer.

La part del baríton solventada amb el cant segur i professionalitat que distingeixen a Frank Ferrari, un bon cantant que sempre queda bé, i la part de pare i Rei interpretada per Paul Gay amb solemnitat però poca implicació dramàtica. Els secundaris i un cor, que en aquesta òpera és molt important i protagonista, va tenir una bona actuació, destacant el recolzament del cor d’homes de l’Òpera national del Rhin.

Nicolas Joel va signar una direcció escènica molt pictòrica com en ell és segell, buscant quadres estètics on la composició juga un paper preponderant. El vestuari, colors i escenografia de Frigerio-Squarciapino donàren vistositat i elegància, aconseguint efectes cinematogràfics en els moviments i la llum. Joel s’apuntà el punt de la nit en l’escena final, la de la inundació de la ciutat, fent brollar aigua de la gran escala central de l’escenari, i dels laterals, amb un gran cop d’efecte que deixà el públic hipnotitzat davant la intel·ligent resolució tècnica de la complicada escena. Un èxit més per al Théâtre Capitole de Toulouse, que va saber presentar en l’inici de la seva temporada 2007-8 amb tot el luxe imaginable i amb una nova producció, una veritable rara avis del repertori operístic que s’agraeix molt de poder veure avui en dia entre el mar de Traviatas, Bohémes i Carmens multipresencials.