LPC3

L’Iraq de carn i ossos se’ns va presentar aquest dissabte en el penúltim concert del 12è Festival de Músiques del Món. En aquests últims anys en els que ens hem acostumat, malauradament, a associar la paraula “Iraq” a imatges de guerra, dolor i, per què no dir-ho, injustícia, quatre iraquians de carn i ós, sense cap pantalla d’intermediari, ens van venir a mostrar una de les músiques àrabs més antigues que es conserven avui dia: el Maqam iraquià. El Maqam, música tradicional extesa per tot el món àrab, és a l’Iraq una música de gran prestigi social. El repertori d’aquesta música és fonamentalment vocal, cantada en una gran varietat de llengües i amb una gran importància del significat del text. Malauradament, el Maqamat Ensemble és un dels pocs (per no dir l’últim) conjunts que es dediquen a aquest gènere, el qual es troba a punt de desaparèixer.

L’assistència a un concert de música feta en cultures molt allunyades a la nostra pot ser un exercici molt educatiu en el sentit de coneixença i respecte envers a aquestes altres cultures. El fet de trobar-nos cara a cara amb un llenguatge a priori totalment diferent al nostre ens fa intentar sortir de les nostres estructures per a poder copsar on estan els punts d’interès de la música que escoltem. Així, vam poder veure com el maqam iraquià es construïa mitjançant la superposició de melodies a l’unisó, amb una gran importància del component tímbric particular de cada instrument com a generador del teixit musical global. La concepció de cada instrument per separat era eminentment melòdica, amb un treball tímbric molt acurat en les flautes de canya i la percussió (tabla, riqq i khishba). El component rítmic i percussiu, també present en tots els instruments, quedava totalment integrat al pla melòdic a través dels constants jocs proposats per la percussió a la resta d’instruments i a l’elaboració rítmico-melòdica dels patrons melòdics realitzada pel santur (cítara iraquiana). Precisament aquests jocs proposats per la percussió, i la resposta generada per part de la resta d’instruments ens remetien a conceptes de músiques de la nostra cultura, com pot ser el concepte d’interplay en el jazz, disminuint d’aquesta manera la sensació de distància cultural. També es poden relacionar amb el jazz les rodes d’improvisació que contenien algunes de les peces interpretades. Aquestes improvisacions ens van permetre veure el tractament diferenciat que els músics donen a cadascun dels instruments: jocs tímbrics en les flautes de canya, melòdics en l’ud (llaüt), virtuosisme rítmic en el santur. Al final d’aquestes improvisacions el reflex natural era l’aplaudiment, encara que aquest mai es va produir. El trobarien a faltar també els músics?

Aquesta pregunta sobre un punt concret de la situació musical es podria extrapolar a la situació general: fins a quin punt vam veure un espectacle de música maqam iraquià i a partir d’on l’espectacle estava adequat al nostre concepte de concert? Podria semblar clar que l’amplificació dels instruments, inevitable en la sala del concert, no seria pertinent en un concert en un cafè de l’Iraq. Segurament la il·luminació de la sala, molt cuidada i amb una funcionalitat d’acompanyament emocional i de guia narrativa, també estava adaptada a l’espai i el públic. La recepció del públic va ser, indubtablement, diferent a la del públic tradicional del maqam i, per tant, la relació músics-públic va funcionar de manera diferent. Sigui com sigui, i tot i comptar amb referents musicals, d’espectacle i culturals totalment diferents, l’entesa entre músics i públic va ser total. Tota una lliçó d’entesa intercultural.


Enllaços:
Maqan a Wikipedia
Web d’ANWAR
Web d’Anwar Abu Dragh