LPC3

L'Orquestra Filharmònica Nacional d'Hongria ha acumulat, en els darrers anys i sota la direcció de Zoltán Kocsis, un notable prestigi. No és el primer cop que apareixen a Barcelona però no per això el concert del passat 23 de gener deixava de ser una ocasió per comprovar els fonaments d'aquest prestigi. Naturalment tot depèn de l'èmfasi que es posi en l'exaltació del nivell de l'orquestra. Si ens pregunten si l'esmentada orquestra és una agrupació de gran nivell tècnic la resposta no pot ser res més que afirmativa. Si ens pregunten per la capacitat de Zoltán Kocsis per concertar amb eficiència el grup no hi ha dubte que la resposta també ha de ser positiva. Malgrat tot, el concert de l'Auditori va tenir llums, però també ombres.

Ja és habitual que aquesta orquestra desplegui el seu repertori nacional a les gires. En aquest cas els escollits foren Liszt i Kodály. I fou precisament amb les Danses de Galanta d'aquest darrer autor que l'orquestra va brillar amb el màxim esplendor. Es tracta d'una obra de lluïment, basada en el folklore hongarès, i ofereix totes les possibilitats per a l'exhibició del virtuosisme, en el sentit més planer d'aquesta paraula. Tempi vibrants i so brillant en van caracteritzar l'execució.

El concert, però, s'havia encetat amb Els preludis de Liszt. I aquí no tot fou igualment lloable. És cert que és un plaer escoltar una orquestra de so poderós, amb unes cordes virtuoses i indubtable perícia tècnica. Però també ho és que la introducció de l'obra pot ser executada amb major delicadesa. L'acústica reverberant de l'Auditori tampoc no va ajudar, aportant uns sons estranyament saturats a les intervencions de les fustes. Però no es pot atribuir a ningú més que al mestre les intervencions estrepitoses dels metalls, particularment molestes en el cas dels trombons, que relegaven l'excel·lent secció de cordes a una funció purament mímica. Es tractava, però, del típic inici en fred i la brillant execució del Kodály posterior augurava una segona part plenament satisfactòria.

Malgrat que Zoltán Kocsis és un excel·lent pianista i va fonamentar el seu prestigi en aquesta faceta en la segona part no era ell, sinó Jean-Efflam Bavouzet qui va seure al teclat. I ho feia per a interpretar la Fantasia per a piano i orquestra de Debussy, obra de joventut. En el primer moviment va haver de lluitar amb la tendència general de l'orquestra al brogit i la fúria però en la resta de la peça va demostrar unes grans capacitats tècniques que li van guanyar el favor d'un públic entusiasta. Per aquest fet o perquè simplement ja estava previst Bavouzet ens va oferir un bis un pèl extemporani amb la Toccata de Massenet, un gran exercici per a pianistes avesats a les escales.

La peça estrella de la nit era, naturalment, el Bolero de Ravel. I era amb aquesta obra que Kocsis i els seus podien inclinar definitivament la balança. I no ho van fer. Bàsicament pel fet que, un cop més, els primers compassos no van ser executats amb el delicat pianíssim que s'hi requereix. Com a conseqüència, en tota la primera meitat de l'obra va mancar la progressió dramàtica que dóna sentit a l'obra. Vam haver d'esperar a la segona meitat de la peça, ja amb les caixes doblades -una llicència no prevista a la partitura- com a base percusiva, per viure el crescendo sostingut que hom espera d'aquesta obra. És cert que d'aquí fins al final l'execució fou brillantíssima. Però Kocsis no va poder evitar que aquest Bolero fos, també, una metàfora del conjunt de la nit. Moltes llums però, lamentablement, també algunes ombres.