LPC3

Felix Mendelssohn
- Lee Hčbrides, op. 26. Obertura (1Ş versió, Roma 1830)

Franz Schubert
- Simfonia num. 5 en si bemoll major, D 485 (1815)

II

Felix Mendelssohn
- Simfonia núm. 3 en la menor, op. 56. " Escocesa" (1842)


El concert de l’OBC corresponent al darrer cap de setmana de novembre va estar integrat per dos compositors a cavall de l'època romàntica, però amb un estil clàssic.
Es va iniciar amb l'obertura Les Hébrides de Felix Mendelssohn, també coneguda com la Gruta del Fingal, que el compositor la va escriure un any desprès del seu viatge per Escòcia. Aquesta és una obra totalment descriptiva i paisatgista on s'escolten perfectament els moviments de l'aigua d’una gruta situada a l'illa d’Staffa, a l’arxipèlag de les Hébrides, i que es cobreix a cada pujada de la marea. És tant el pes de la descripció que arriba a ser gairebé una música amb un punt impressionista.
En aquesta ocasió la batuta era la del britànic Christopher Hogwood, director conegut sobretot per les seves interpretacions, investigacions i per promocionar la musica antiga i alhora que també és un director de gran prestigi en la interpretació de la música dels segles XIX i XX.
La seva feina amb l'OBC va ser molt intel·ligent i ben preparada.
L'obertura de les Hébrides va ser molt precisa en tot moment amb un gran ventall de colors diferents, ja que en tot moment està canviant de les descripcions de la naturalesa.
Hogwood, en aquesta ocasió, ens va oferir la primera versió que va escriure Mendelssohn revisada pel mateix director. Aquesta va ser una proposta molt interessant ja que normalment s'interpreta la segona versió escrita pel compositor.

La segona obra de la primera part va se la 5a simfonia de Franz Schubert. Aquesta simfonia és una partitura que desprèn una gran inspiració melòdica, optimisme i frescor, amb un estil clàssic en tota la seva essència.

En aquesta ocasió Hogwood va oferir una versió mes cambristica reduint la secció de corda a la meitat. El resultat va ser del tot positiu donant un so més clàssic a la partitura amb molt bones i clares articulacions. El fraseig durant tota la simfonia va ser molt ben conduit per el director i els musics de l'orquestra que van respondre perfectament a les indicacions del Britànic.

L'obra de la segona part va ser l’esplèndida simfonia nr. 3 Escocesa de Felix Mendelssohn. Aquesta obra també va estar inspirada en el viatge que va fer per Escòcia a l’any 1829. Fins l'any 1842 Mendelsson no va enllestir la partitura que és plena dels paisatges boirosos de la terra escocesa i creant una partitura sonoritat en tot moment plena de colors diferents.
El primer moviment te una atmosfera fosca, misteriosa i solemne on Hogwood va fer una interpretació amb un so acuradíssim i ple alhora, i amb una musicalitat extraordinària.
L'Scherzo va ser vigorós contrastant amb l'Adagio que esta inspirat amb el record de les ruïnes del castell de Holyrood i que la interpretació va ser noble i profunda.
L’últim moviment posseeix un caràcter marcial i rotund des dels inicis per a la secció de corda amb un afegiment progressiu de la resta d'instruments provocant un poderós efecte culminant amb una conclusió triomfal; aquesta a estat una versió realment fantàstica d’aquesta simfonia tant per part de Christopher Hogwood i per els musics de l'OBC.