LPC3

Melodrama tràgic en tres actes. Llibret de Salvatore Cammarano
basat en l’obra teatral Kabale und Liebe, de Fiedrich von Schiller
Música de Giuseppe Verdi

El comte Walter: Giacomo Prestia – Riccardo Zanellato
Rodolfo: Aquiles Machado – Albert Montserrat
Frederica: Irina Mishura – Nino Surguladze
Wurm: Samuel Ramey – Pavel Kudinov
Miller: Roberto Frontali – Stefano Antonucci
Luisa: Krassimira Stoyanova – Ángeles Blancas
Laura: Nino Surguladze – Itxaro Mentxaka
Un vilatà: Josep Fadó

Direcció musical: Maurizio Benini
Direcció d’escena: Gilbert Deflo
Escenografia i vestuari: William Orlandi
Il·luminació: Joël Hourbeigt

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu


Luisa Miller, de Verdi, d’acord amb la tragèdia de Schiller en què s’inspira el llibret, contraposa la conducta dels joves enamorats Luisa i Rodolfo –una conducta generosa, lliure, radical i autèntica– a l’actitud dels que tenen el poder, el comte Walter i el seu intendent Wurm, que actuen d’una manera egoista, calculadora i intrigant. Aquesta contraposició d’actituds és, justament, el que dóna el títol d’intriga i amor (Kabale und Liebe, 1784) a l’obra de Schiller.

L’argument de Luisa Miller explica l’amor entre Luisa, una noia modesta, filla d’un vell soldat, i Rodolfo, fill del comte Walter, màxima autoritat de la contrada.

En el primer acte, el seu amor es mostra més fort que la desigualtat social que podria separar-los, i més poderós que la voluntat del pare de Rodolfo, que voldria casar-lo, interessadament, amb Frederica, una dona noble i rica. En no aconseguir el consentiment del seu fill, i per assegurar-se que no el delatarà per l’assassinat que li permeté d’accedir al poder i del qual Rodolfo va ser testimoni, el comte Walter i el seu intendent Wurm, en el segon acte, tramen una intriga que consisteix a empresonar el pare de Luisa i a exigir a la noia que escrigui una carta en què declari el seu amor per Wurm i el seu rebuig envers Rodolfo. Només així, li diu Wurm, alliberaran el seu pare. Luisa Miller signa i el pare és alliberat, però ells fan arribar la carta a Rodolfo, el qual, desesperat, en el tercer acte fa que Luisa i ell mateix beguin un verí que acabarà amb les seves vides. És un desenllaç que mostra, sobretot, la maldat dels poderosos i que palesa la tràgica desesperació de les víctimes, en un context alemany i contemporani, d’acord amb la sensibilitat del romanticisme revolucionari d’aquest text de Schiller.

La censura dels Borbons de Nàpols –l’òpera s’estrenà al Teatro San Carlo el 1849– obligà que el llibret evités la proximitat geogràfica i temporal de l’original, i per això l’obra se situa en un poblet del Tirol durant el segle XVII. La música apassionada de Verdi, però, amb el seu formidable instint dramàtic, fa evolucionar l’obra des d’un amable idil·li inicial, fins a una, finalment, poderosa i patètica tragèdia.

Primerament m’agradaria parlar de la posada en escena que ens hem trobat en aquest cas.
La dramatúrgia ha anat a càrrec de Gilbert Deflo, qui ens ha volgut transmetre un esperit molt concret de l’obra.

Quan s’aixeca el teló, el primer que veu l’espectador és la protagonista, Luisa Miller, situada d’esquena i mirant el paisatge. Això és una manera de visualitzar l’esperit de l’època, tal com feien molts pintors romàntics, sobretot l’alemany Caspar David Friedrich, que utilitzaren aquesta mateixa imatge d’una persona d’esquena contemplant la naturalesa per mostrar que el paisatge era el millor retrat del món interior i per expressar, també, la solitud i la indefensió dels homes davant el món.

Ambdues coses semblen presents en la tria que ha fet Gilbert Deflo d’aquesta imatge que es reitera al llarg de tota la representació. I és que Deflo no vol tractar els sentiments dels personatges principals d’aquesta òpera com el fruit d’un conflicte entre els individus i la societat, sinó com un drama íntim vist des de la perspectiva de la protagonista, víctima innocent i indefensa de les intrigues dels poderosos. Deflo fa que tota l’escenografia –el paisatge– expressi simbòlicament aquest món interior. Només això importa i, en conseqüència, la imatge de la finestra encarada al paisatge és només una idea estètica –la finestra no és cap casa habitable– i evita qualsevol tractament realista o simplement versemblant de l’escenografia.

L’espai escènic de William Orlandi únicament fa la funció d’expressar aquest món interior: un paisatge que evoluciona de la llum a la foscor, del cel clar a la nuvolada amenaçadora. El mateix passa amb l’estat emocional dels personatges, amb uns vestits del segle XIX que tenen els colors del debat moral de l’obra: negres els dels intrigants i de colors delicadament pastel els dels pagesos, blanc el de Luisa, en el segon acte, per indicar el seu caràcter de víctima innocent, i un vestit de núvia per a Frederica que mostra l’amenaça que sent per part de Luisa com a candidata familiar al casament amb Rodolfo. En aquest mateix sentit, el cor al qual l’òpera confereix un paper neutre de comentarista, té un tractament escènic deliberadament convencional, amb una funció gairebé d’attrezzo de l’única cosa essencial: els sentiments dels protagonistes.

La dramatúrgia de Deflo, en síntesi, es presenta a tall d’il·lustració d’un llibre del primer romanticisme –amb la funció preferent de mostrar el món interior de Luisa Miller, víctima innocent de les intrigues dels poderosos– i podem dir que possibilita que la posada en escena sigui molt efectiva i que s’entenguin totes les situacions que es presenten d’una manera molt natural i amb molta fluïdesa. Això també fa que els cantants es sentin molt còmodes amb aquesta manera de treballar de Deflo, ja que ell realment estima i s’interessa per les veus, la música i el drama.


Primer repartiment:

El comte Walter va estar encarnat per Giacomo Prestia, que va cantar amb una veu una mica fosca i engolada en tot moment, circumstància que no va permetre gaudir de la veu més consistent que ens ha mostrat altres vegades, però amb una excel•lent interpretació del seu personatge.

Rodolfo va estar interpretat pel bon cantant Aquiles Machado, que va cantar amb una veu controlada perfectament en tot moment, conduint les frases musicals amb molt bon fraseig, la qual cosa facilitava que no hi hagués en cap moment un enduriment de la veu. Machado sap reservar la veu, quan ho necessita, per poder fer uns aguts més forts, ben col•locats i brillants. La seva interpretació del personatge va ser molt expressiva i entregada, i va saber transmetre tots els estats d’ànim per què passa el seu personatge.

Frederica va ser cantada, amb una veu esplèndida, per Irina Mishura. A més, el seu posat a l’escenari l’ajuda, perquè és una cantant d’una gran elegància i presencia escènica, qualitats que van fer que aportés al personatge tota la força i caràcter necessaris, tant vocalment com actoralment.

Wurm va estar interpretat pel veterà Samuel Ramey, amb una figura autoritària i contundent.
Miller va ser cantat per Roberto Frontali, que posseeix una veu brillant i ben timbrada i amb una bona manera de desenvolupar-se per l’escena.

Luisa va ser encarnada per la soprano Krassimira Stoyanova, amb una veu d’un preciós color, amb impecable tècnica i amb una bona lectura del personatge.
La Laura de Nino Surguladze i el Vilatà de Josep Fadó varen estar ben cantats.


Segon repartiment:

El comte Walter va ser cantat per Riccardo Zanellato, que posseeix una veu contundent i una bona tècnica, però amb un timbre vocal bastant lleig de color i timbre. És tota una llàstima, ja que Zanellato és un cantant que s’entrega moltíssim. El seu instrument, però, no l’ajuda gens.

Rodolfo va ser interpretat per un Albert Montserrat segur tècnicament i amb una veu brillant, però amb l’agreujant que té la veu massa timbrada al so nasal, i això no l’ajuda gens a projectar-la el més enllà possible. Pel que fa a la part actoral, va estar molt entregat i convincent durant tota la representació.

La Frederica de Nino Surguladze va estar molt ben cantada, en tot moment, amb una veu de bell timbre i carnosa consistència, i amb una interpretació molt encertada del seu personatge.
El Wurm de Pavel Kudinov va ser esplèndid en tots sentits; tant vocalment, amb una veu molt ben timbrada i de ric so, com actoralment, amb una interpretació encertadíssima del personatge, al qual va donar tots els tocs necessaris de persona sense escrúpols.

Miller va estar interpretat per Stefano Antonucci, que va donar la sensació en tot moment que estava cantant molt forçat i amb un timbre poc cuidat, cosa que va provocar, en certs moments, que el so es tornés lleig i que forcés una mica la màquina i emetés la veu bastant a crits. Antonucci, per contra, va oferir una interpretació excel·lent del seu personatge, amb alguns moments, els dels duos amb la seva filla, molt entranyables.

La Luisa de Ángeles Blancas va ser realment espectacular, i cal destacar que quan ella entrava a escena i obria la boca per cantar, o només es movia per l’escenari, ja feia que fos directament la llum que ho eclipsava tot amb el seu gran magnetisme.

La Blancas és, avui dia, una cantant excepcional en tots sentits. La seva veu és realment única i meravellosa, amb un timbre exquisit. Té una tècnica treballadíssima, realment controlada en tot moment, amb uns aguts molt voluminosos i uns pianos delicadíssims acompanyats d’aquest legato tan fantàstic que posseeix en cantar. Ángeles Blancas és una cantant que transmet una sensibilitat, entrega i comunicació excepcionals, i amb unes dots actorals molt evidents. Tot plegat fa que et transporti allà on ella vol amb la seva interpretació i aconsegueix, en molts moments (per no dir en tots), que se’t posi la pell de gallina.

La Laura de Itxaro Metxaca i el Vilatà de Josep Fadó varen ser molt correctes.

Vull puntualitzar que hi va haver una diferència evident entre el primer i el segon repartiment. La cosa és que en el primer es va notar molt la individualitat de cada un dels cantants, amb molt poca comunicació entre ells. En el segon repartiment, en canvi, això no va passar en cap moment, ja que entre ells hi havia una gran comunicació, cosa que va fer que la representació en general fos molt més interessant i creïble.

La direcció musical va anar a càrrec de Maurizio Benini. La seva batuta va ser en tot moment autoritària, portant les coses a bon port i fent una versió molt clara musicalment, amb totes les dinàmiques que necessita la partitura i una gran força dramàtica que tant l’orquestra com el cor varen saber aprofitar. Res d’estrany, ja que Benini és un bon i gran coneixedor d’aquest repertori.