LPC3

Macbeth, Carlos Almaguer
Lady Macbeth, Maribel Ortega
Banquo, Elio Todisco
MacDuff, Carles Cosías
Malcom, Albert Deprius
Dama de companyia, Ana Belén Gómez
Metge, Josep Pieres

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Director d’orquestra, Elio Orciuolo
Director del cor, Daniel Martínez
Director d’escena, Carles Ortiz
Disseny d’escenografia, Jordi Galobart
Il·luminador, Nani Valls
Vestuari, Cornejo


És Verdi una vena aorta del repertori operístic, i ho és no solament per la seva innegable inspiració melòdica, per la seva fantasia amb la vocalitat o la seva força immanent que tot ho arrossega amb la seva música; què seria un cantant sense Verdi? I què faríem nosaltres sense les veus verdianes? Veus pures, buscadíssimes avui en dia, en la repetida fins a la sacietat, falta de “veus com les d’abans”… mentida a mitges, ja que a Sabadell van poder gaudir de dues veus realment verdianes, tres en realitat. Carlos Almaguer que ja és un conegut baríton a nivell internacional i nacional, el mexicà, primer premi Jaume Aragall de fa uns anys, alumne del recordat Vicenç Sardinero, és un baríton que imposa. El seu instrument és autoritari, ample, desbordant d’harmònics que corren pel teatre omplint el so com un tro, una veu ideal per Macbeth. Llàstima que pequi en ocasions de cant pla, mínimes inflexions per un personatge tan complex i ric interpretativament com és el fugaç rei d’Escòcia. Al seu costat va debutar en el temible paper de Lady Macbeth, la soprano dramàtica xeresana Maribel Ortega, Norma en la pasada temporada, que s’està afiançant com una soprano verdiana de primer ordre. Ortega, que poseeix un color dens, un registre impactant en la zona aguda i un peculiar timbre camaleònic que li dóna un caràcter inconfusible, va ser més lady que Macbeth. Lady perquè té una elegància natural en l’escenari, en els moviments i el gest que la fan més sofisticada que malèvola. El seu registre fosc el dosificà, anant de menys a més a nivell actoral, cauta i sibil.lina en la primera ària, misteriosa en “La luce langue”, brillant i espurnea al brindis, i evanescent en l’escena del somnambulisme, tot un èxit merescut que fan ganes de seguir ben d’a prop els seus següents papers, més Verdi si us plau! La tercera veu verdiana en qüestió ja és ben coneguda també per tot seguidor operístic català: Carles Cosías era un luxe com a MacDuff, luxe que tot bon teatre d’òpera reserva a una primera figura tenoril com ell, ja que l’ària “Ah la paterna mano” bé s’ho val. I bé s’ho val també sentir a Cosias, mestre absolut d’un fraseig embadalidor, granat en una línia de cant impol·luta i seductora, la cal.lidesa del seu timbre, empenta en els aguts, ben impostats i projectats i una facilitat innata pel cant natural el fan un tenor ideal. La seva interpretació dóna la pista definitiva que, per fi, Carles Cosias ha tornat a la palestra, després dels seus problemes físics que el van mantenir apartat dels escenaris massa temps. S’ha de reconèixer la noblesa del baix Elia Todisco com a Banquo, personatge que té en l’òpera l’ària de repertori “Come dal ciel precipita”, tota un ària de baix de les millors que va escriure Verdi. Todisco té el color del baix verdià, ters, paternal i fàcil, però en contraprestació el seu cant es limitat de projecció, el que provoca un lleuger desequilibri entre el seu so fosc i homogeni, però cobert, i l’orquestració de pes verdiana. La resta dels comprimaris van complir amb professionalitat, Albert Deprius, Ana Belén Gómez i Josep Pieres. Elio Orciuolo, mantingué un pols ferm amb l’orquestra, portant a bon port, sempre que podia, una partitura difícil, extravertida i enèrgica com és el Macbeth verdià. El cor va mesurar amb convicció el seu protagonisme, i es va lluir especialment en el “Patria oppressa”. La producció, senzilla i conceptual, amb una corona gegant que feia de símbol de poder i tron de la cort depenent de l’escena, tenia coses ben pensades (com les mans vermelles projectades de fons) amb irregulars tocs kitsch (com el llençol tacat de sang que es queda a mig escenari), ben resolta en general, potser es va notar falta d’assajos en els moviments del cor. Acabada la funció, la festa verdiana era palesa; al menys a Sabadell amb aquest títol al Verdi vocal encara se li fa justícia.