LPC3

Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en El burlador de Sevilla de Tirso de Molina i en el llibret de Giovanni Bertali per a l’òpera de Giuseppe Gazzaniga Don Giovanni Tenorio o sia Il convitato di pietra. Música de Wolfgang Amadeus Mozart.

Equip artístic:

Director musical Friedrich Haider
Director del cor José Luis Basso
Director d’escena Calixto Bieito
Escenografia Alfons Flores
Vestuari Mercè Paloma
Il·luminació Alan Burrett
Dramatúrgia Xavier Zuber

Repartiment:
(Funció corresponent al dimarts, 22 de juliol de 2008, dia de l’estrena)

Don Giovanni Simon Keenñyside
El Comanador Günther Groissböck
Donna Anna Ángeles Blancas
Don Ottavio Christoph Strehl
Donna Elvira Véronique Gens
Leporello Kyle Ketelsen
Masetto David Menéndez
Zerlina Juanita Lascarro


Aquesta vegada la crònica anirà dedicada exclusivament a la posada d'escena de aquest Don Giovanni, passant per sobre de la música i els intèrprets, degut al lamentable espectacle que vaig presenciar al respecte de la meravellosa partitura de Mozart gràcies a la posada en escena "made in Calixto Bieito".

Personalment vaig poder presenciar els inicis professionals de Calixto Bieito com a director d'escena de diverses obres líriques com: "La Berbena de la Paloma", i haig de comentar que durant una reunió convocant a tots els musics assistents a un dels assaigs ens va confessar:

..."A mi ni m’interessa l’òpera ni la sarsuela, ja que és un gènere que desconec i tampoc m'agrada, però jo provaré amb aquest tipus d'espectacle simplement per evocar les meves idees i obsessions"...

i així va ser i així és!!! Ja que es veu d’una hora lluny que és un home que no estima l’òpera, les veus, ni la música (i dubto que estimi tampoc el teatre) i que, a sobre, té com a obsessions reiterades al seu cap: el sexe dur, les drogues, la violència i la part negativa i fosca de les persones. Conseqüència d’aquest batibull mental a punt d’explotar sense deixar rastre és que tot el que cau a les seves mans esta farcit de tot això s'expliqui el que s'expliqui, contingui el que contingui i peti qui peti! Això és per a Bieito el que menys l'importa, perquè converteix tant el teatre com l’òpera en el mateix. I... com és sempre el mateix.... al final dels finals.... acaba avorrint irreversiblement i sense condicions. Bieito acaba avorrint profundament. No aporta res a l'art escènic i és un expert doctorat en embrutar-ho tot amb les seves obsessions. Per això dóna sempre a uns espectacles realment soferts, ja que absolutament tot surt del seu context i de la seva essència primordial, espectacles de sexe gratuït, violència continuada i que, al final, quan un surt de l'espectacle només s’arriba a preguntar realment que és el que a anat a veure, si l'obra en concret que estava programada o les obsessions recargolades de Calixto Bieito amb lletra o música de tal autor.

Ara, parlant del Don Giovanni (que és el que ens pertoca), puc dir que va ser realment al·lucinant el que es va poder presenciar ja que, jo ja no sé si vaig realment sentir la música... o les veus..., ja que tot semblava fondre’s amb uns moviments trepidants per part dels cantants que no els deixava ni estar pendents de les veus... i amb una actitud que demostraven de passotisme total durant l’escena que feia que així interpretessin els seus personatges tant vocalment com actoralment.

L'ambient general era "cutre" degut a l'actitud i la visió totalment contrastada dels personatges, ja que quan estaven dient una cosa feien una altre totalment contraria, i puc dir que Bieito tant li fa l'esperit del personatge i la seva sensibilitat! Per posar un exemple; com que Donna Anna està embolicada amb Don Giovanni en aquesta versió (quan en la real ella no vol saber res d'ell) Bieito canvia el final de Don Giovanni fent que el matin entre tots els personatges a ganivetades (al contrari de la realitat). Els canvis i adaptacions malaltisses és una constant durant tota l'òpera, marejant el personal i fent de l’obra una pantomima ridícula del seu original.

Tot això va provocar que absolutament cap dels cantants cantessin al cent per cent, ja que estaven més pendents dels seus moviments violents que de la seva interpretació vocal. No podia ser d’una altre forma perquè és impossible cantar bé en unes condicions marcades per aquets moviments tant bruscos i tant ràpids que no els deixava ni mirar al director musical provocant un desajustament continuat de les veus amb l'orquestra.

I ara... podria ser molt cruel començant a carregar-me als cantants... ja que tots eren bons, però amb aquesta posada en escena van deixar molt a desitjar gràcies a la forma tant caòtica d'interpretar d’aquest pobre Don Giovanni.

És tanta la violència i mediocritat de l'espectacle que arriba a contagiar a la part musical amb una direcció frenètica i desajustada dels tempos des del començament fins al final.

Quan vaig poder sortir, finalment, vaig pensar que no sabia realment el que havia acabat de veure, qualsevol cosa menys Don Giovanni, que es podria definir com a un trist l'espectacle tant passat de voltes i tant patètic que realment... l’única cosa que provoca es un riure convulsiu degut a la incredulitat que provoca el que un arriba a veure durant l’òpera.

Li diria a Calixto Bieito que fes el favor d’escriure les seves pròpies histories patètiques deixant en pau les obres mestres en mans de un director d'escena que realment s’estimi l'art, la música, les veus i, sobretot, que tingui total respecte per l'obra! ja que si han arribat fins els nostres dies es perquè ja forma part del nostre patrimoni cultural per la seva indiscutible qualitat.