LPC3

Els analistes de la música afroamericana parlen sobre la resistència cultural del colonialisme esclavista en termes de simbolisme màgic-religiós. La religió, no només fou un refugi individual dels oprimits, fou un element de cohesió i preservació de les tradicions. Quan escoltem atentament les lletres de cada peça de la georgiana, ens adonem del sincretisme d'allò religiós que roman en l'afroamericà adoctrinat en el cristianisme fervorós, però també de l'element de resistència ja citat i de la força que arrossega la història de la comunitat afroamericana a través de la música.

El blues i el gospel son les fonts bàsiques de les que la cantant parteix, i que trobem en els quatre discs que la discogràfica Verve ens ha brindat. Malgrat se l'associï normalment al jazz, al que sens dubte se la pot vincular pels seus treballs sobre l'obra d'Ella Fitzgerald o Billie Holiday; per la mateixa raó se la podria vincular al soul per les seves interpretacions de l'I Idolize You d'Ike & Tina Turner del seu disc The Orchad (2008) -absent al directe del passat concert- o al Funk, per la interpretació d'(I've Got To Use My) Imagination -del seu últim disc Fellowship (2010)- tot tributant a Gladys Knight & The Pips, i que sortosament poguérem gaudir al Palau.

Amb un cos corpulent i una presència encisadora i ferma; amb els peus descalços i un vestit blanc cenyit cobert amb una mantellina negra, l'elegància indiscutible de la cantant embolcallava la seva veu sempre madura, sorrenca i humida, com d'un tronc d'arbre mil·lenari, ben arrelat i amb les branques despullades tocant el cel... Els dits llarguíssims de Lizz Wright acompanyaren cada frase fins a l'oient, empenyent-les i protegint-les, des d'un broll càlid i profund, suau però contundent. 'La filla del predicador', com molts l'anomenen, demostra fins a quin punt porta imprès el seu passat en la interpretació sobre els escenaris.

Obrien la nit amb Old Man, ella i una banda de luxe formada per Robin Macatangay a la guitarra rítmica; un tant esplèndid com aplaudit Marvin Sewell a la guitarra solista, amb el so més blusero de Chicago corrent-li per les venes; un brillant i virtuós de les baquetes Brannen Temple sustentant el ritme amb un gust exquisit, i un lluminós i fresc Nick D'Amato al baix elèctric i contrabaix.

Repassant temes dels seus discs anteriors com Hit the Ground, Salt o Stop, se succeïren les cançons del seu recent treball, com l'increïble i profundament penetrant I Remember, I believe o el medley de gospels que inclouen els clàssics Up Above My Head o I've Got a Feeling. Amb una interpretació impecable i fent aflorar l'emoció dels que observàvem embadalits les lliçons irradiades des de la palestra, el pou docte que la cantant representa, ens deixava amb una interpretació a cappella que fou l'epíleg d'un concert tant intens com serè i tant penetrant com magnètic.

Obrien la nit un treset simple i fat encapçalat per la cantautora valenciana Clara Andrés, cantant sense pretensions que brilla per la naturalitat i la fragilitat d'una veu acompanyada per un xilòfon tanmateix suau i planer. De tanta suavitat que els sons que el bateria emetia amb el frec del paper d'escatar semblaven mers acompanyaments del so de la pluja percudint la impressionant cúpula modernista del Palau.