LPC3

Savall segueix mantenint intacte el seu nivell de convocatòria. El Tinell, tot i la incomoditat d'unes cadires ordides pel nostre pitjor enemic, estava ple com un ou i amb moltes ganes de música. La fórmula es manté intacta; marató orgiàstica de sons (més de tres hores de concert, i ja ens agrada), amb una diversitat enorme d'estils i autors relligats en una temàtica. Lluís XIV, Jerusalem... i ara els Borgia. Mereix un comentari a part recordar que el concert es dedicava a un enyorat Pare Batllori, coneixedor incansable de la dinastia. Realment, si no fos per aquests monstres, seríem un tros de terra ben petit, sense ànima. Fi del sermó.

És ben curiós, això de l'autenticitat historicista musical. Els seus apologetes han transitat des de l'obsessió pel so original a relligar a posteriori un repertori enormement dispar, que no sempre té un origen musicològic o geogràfic comú. Hem passat del detall a la invenció d'un relat. La fórmula, sovint arbitrària i d'una postmodernitat esclatant, m'interessa molt més que el discurs de la puresa. De fet, resulta divertit somniar com els historicistes del futur relligaran la música del nostre present, incloent potser en concerts monogràfics coses tan diferents com un èxit pop i un fragment sacre de Gubaidulina. El futur dirà...

Disquisicions a banda, la màquina funciona. Savall ens va regalar instants preciosos de música. L'Hespèrion, curiosament, opera millor quan l'igualadí se'l mira d'esquitllentes i els seus professors segueixen intuïtivament el fil de la música. Fantàstic, des dels inicis de Billadi Askara Min aadbi Llama, el llaütista i cantant marroquí Driss El Maloumi. Enorme també la improvisació del kaval, de la mà del mestre Nedyalkov. Les veus, com sempre, no fallen mai, sobretot en clàssics del savallisme com el Dindirindin o el Rèquiem de Josquin des Prez, que corren sols per l'aire.

El principal toc negatiu de la vetllada va arribar amb les intervencions dels recitadors i de la gran co-protagonista de l'ofrena musical. El gran poeta Josep Piera, a qui admirem de genollons, no és el rapsode ideal per recitar March; tot i tenir un timbre de veu preciós, l'actor Jesús Fuente tampoc va insuflar prou patetisme a les seves intervencions, especialment en la lectura de l'Edicte de l'expulsió dels moriscs de València.

Paral·lelament, les intervencions de Montserrat Figueras van decebre sense cap mena d'excusa; l'instrument desafina amb gran entusiasme, i la cantant retalla els aguts segons la llei del caprici, mentre destil·la una afectació insofrible. Desconeixem si Figueras va interpretar El Cant de la Sibil·la en arameu o en una llengua que ens és desconeguda, però la lletra catalana que llegíem al programa de mà no era la que emetia la seva boca. Això no és opinió. Són fets, per molt que la veritat dolgui al mestre...

Tot i aquests punts en contra, la qualitat del producte Savall fa trempar al seu públic fidel. I les seves maratons són seguides amb fervor. I això, finalment, és el que compta. La propera vegada, no obstant, els ho preguem, que ens regalin unes cadires menys tortuoses. Si cal pagar, pagarem.