LPC3

Pianista abans que compositor, Joan Guinjoan introduïa el concert, a peu d'escenari, parlant de la relació que l'uneix amb la resta de compositors del cicle: amb Albéniz, Granados i Falla a través de la interpretació de les seves obres; amb Mompou d'una manera més personal, al rebre el seu aval en una sessió de música a la sala Jamboree. Amb un llenguatge forjat entre Barcelona i París, la música de Guinjoan suposa, respecte els seus antecessors en el cicle, un canvi de perspectiva compositiva. Així, la jerarquia d'elements es transforma, i allà on predominaven melodia, harmonia i el concepte d'idea musical, ara sobresurten timbre, mètrica, ressonància i ambient sonor. Com a elements comuns a la tradició, Guinjoan manté les idees de semblança i contrast, i sovint les utilitza a través de la superposició d'elements. La música de Guinjoan, així mateix, sembla sublimar les idees que vol transmetre i, com afirma Jorge de Persia en les notes de programa, "res en Guinjoan és literari".

José Menor encarava el seu concert somrient i amb paraules d'agraïment cap a Guinjoan i la seva música. Amb un disc dedicat a la seva obra ja enregistrat i un altre en preparació, el coneixement de Menor de la música de Guinjoan es donava per descomptat. El sabor que el concert em va deixar, però, va ser agredolç. L'inici amb Verbum, l'última de les composicions de Guinjoan, encarregada per la Residència d'Investigadors del CSIC i que representa la ruptura i recomposició de l'ADN, mostrava alguns dels problemes que Menor tindria al llarg del concert: rigidesa i mecanització en el toc, dependència excessiva de la partitura, poca diferenciació dels elements sonors i, com a resultat de tot, manca d'arribada al públic. Tot i aquest inici dubitatiu, Menor va anar trobant un millor to a mesura que el concert avançava, encara que sempre dins d'un registre contingut i, en certs moments, distant. Amb l'obra dodecafònica Células 1 dibuixà amb claredat els contorns melòdics i es mostrà precís en els atacs i efectiu en la creació de moments de repòs. En les dues peces d'homenatge -Recordant Albéniz i Recordant Homs- traçà amb habilitat grans arcs de tensió-distensió i de nou fou precís en el toc. Tot i això, les Tres petites peces amb les que acabà la primera part ens retornaren a l'excés de mecanització i a un ús poc efectiu dels recursos sonors proposats pel compositor.

La segona part del concert constava de les obres Dígraf i Jondo. La primera és una peça que explora les possibilitats tècniques i acústiques del piano, i que suposa una enorme exigència a l'intèrpret, a la que Menor va respondre amb solidesa: dominant els jocs de contrast rítmic, dibuixant amb claredat la superposició de melodies, definint amb precisió els diferents atacs i timbres i generant, ara sí, uns contrastos ben definits, encara que sempre dins d'un ambient recollit. La segona és una evocació del cante jondo en la que aquest cant, com és propi en l'ús de referències de Guinjoan, no apareix mai, sinó que és referenciat a través de l'ambient que l'acompanya. Menor va saber perfilar l'arc tensional de l'obra, que ens porta d'un ambient estàtic inicial a la creixent tensió generada a través de la superposició de veus, i que culmina en una explosió final a la que, de nou, li va faltar força. En aquesta segona part la dependència de la partitura va causar més d'un sobresalt al pianista, a la patidora "girafulls" i a un públic portat al límit de l'atac de cor: fulles passades abans d'hora que Menor havia de tornar enrere, altres que no es passaven a temps i que havia de girar ell mateix a corre-cuita, grans quaderns sencers a punt de caure sobre les mans del pianista. Com a conclusió, i ja amb els tímids aplaudiments finals, una sensació de que, tot i les excel·lents condicions musicals de Menor, aquesta música encara li queda massa gran.