LPC3

Amb edicions anteriors a Girona, Tarragona i Lleida, el Festival In-Sommi (Festival Itinerant de Música Independent de Catalunya) sumava a Barcelona a la seva proposta, amb artistes de l’alçada de Jay-Jay Johanson o les nous valors del indie estatal Triángulo de amor Bizarro o Vanexxa.

Després de l'esperat Jay-Jay Johanson el dijous, el dissabte era la jornada que reunia dos dels grups revelació de l'any, Mendetz i White Rose Movement.

En primer lloc van aparèixer Mendetz a l'escenari d'una sala bikini sense ple absolut però amb ambient expectant. Malgrat les moltes vegades que el grup barceloní ha actuat a la seva ciutat (el 17 de març tornen a tocar al costat dels autors del número 1 britànic més ràpid de la història, Arctic Monkeys), els seus concerts solen ser sinònim de festa. I potser per això són tan esperats.

Ells mateixos descriuen el seu estil com “casio-punk”, i el que és innegable és que dintre d'aquest nou revival post punk, del que tant es parla i en el qual indubtablement estan immersos, conten amb elements que els diferencien de la resta, i que els han dut a ser finalistes el projecto Demo del FIB 2005 o el Vila de Bilbao. I sobretot, que amb només la seva aclamada maqueta, es parlés tant d'ells i ningú volgués perdre-se'ls en directe.

El seu primer disc homònim va veure per fi la llum de la mà de Sinnamon Records per cap d'any, sent un compendi de temes que ja havien estat sonant en nombrosos directes i havien estat objecte de múltiples escoltes i descàrregues en la seva Myspace. Amb influències de The Rapture (als quals també han acompanyat en directe), The Faint i grups dels vuitanta, dècada de la qual es consideren confesos fans, menjo The Human League o New Order, destaquen pel seu ús de guitarres rítmiques, casios i altres teclats vells que componen un so robòtic i experimental. Encara que amb cançons més denses, complexes i menys contundents com per a posar el “punk” a la definició.

Van començar amb “The ground”, una miqueta vacil·lants, potser per ser primera hora, però de seguida van començar a fer moure al públic de la bikini en els seus ritmes ballables, especialment quan van començar a sonar els primers acords de “Sofa”. Van seguir amb “The Boola” i “Dryness”, amb un ritme frenètic en el qual destacava el contundent baix d'Oriol.

“F.O.N.E.M.A”, possiblement la millor cançó del disc, va donar pas a “the treblanara”, mentre les veus del teclista Jan martí i el guitarra Stefano es van alternant per a oferir un concert curt però intens, com s'esperava. Per a acabar amb magnificència, els seus dos singles “Maximo Truffallo” i sobretot la tan ballava, remesclada i radiada “Futuresex”, amb el públic ballant… com ells volen.

No va sonar aquesta vegada la seva versió de Eleonor Rigby ni el seu homenatge de Chimo Bayo, però ni falta que feia. Mendetz es basten dels seus propis temes, sonen bé i saben divertir al personal. Si cal posar un però va anar l'hora: Quan vaig poder gaudir-los en el Festival Ebrovision, eren prop de les tres del matí i va anar una autèntica festa. Aquesta vegada va ser tot molt més correcte i moderat, sense que per això perdin la seva frescor. No es pot negar que li posen ganes, que els seus temes són bons i ho saben i sobretot, que tenen molt més per donar.

Mendetz van escalfar l'ambient per a rebre a White Rose Movement, molt esperats després d'aconseguir en el FIB que molts ballessin amb ells en lloc de presenciar als clàssics Pixies, que actuaven alhora en l'escenari verd. No va ser el meu cas, que em vaig decantar, no sé si amb encert o no, pel mite, així que realment tenia ganes de veure què feien sobre l'escenari aquests nois de Norfolk establerts a Londres. Per descomptat el seu primer disc, “Kick” em tenia enganxada des de la primera escolta.
La dècada dels 80 és també la seva principal influència, però lluny d'encasellar-se en una dels seus vessants, WRM prenen trets de del millor post-punk, del glam, el new romantic i l’electrònica, sempre amb una marcat to fosc.
Van començar amb “kick”, per a seguir amb el seu single “Girls in the back”, amb la seva tornada a dues veus, masculina i femenina, i “London’s mini” on els sintetitzadors van començar a guanyar protagonisme, sense deixar de costat les guitarres. Van Deixar respirar un poc al públic amb les mes tranquil·la “Deborah Carn” per a enllaçar amb un tema que formarà part del seu nou disc. Van tornar al seu debut amb “Pig hail jam”, que acaba en una explosió de contundència sonora per a deixar extasiat al públic, en la seva majoria britànic, que sobretot en les primeres files, no deixaven de ballar i cantar.

Només vaig poder assistir a aquesta jornada del festival In-Sommi, però vist el que hi ha i pel que em van poder dir del dia anterior, s'augura un futur prometedor. La música independent a Catalunya es mou, i això sempre és d'agrair.