LPC3

Primerament, felicitem Jordi Savall pel Grammy que ha guardonat  l'àlbum dedicat a la Dinastia Borgia. Un reconeixement just i ben merescut. Curiositats de la vida, aquests premis s'atorguen -si fem cas a la premsa estatal- al millor enregistrament clàssic de petit format, fet irònic si ho apliquem a un CD i un mestre que sovint ha rebut esmenes i crítiques furibundes (que no comparteixo en cap cas) per la seva tendència a l'ampul·lositat. Sigui com sigui, això de la mida -que, en la música, també importa...- és quelcom que canvia com ploma al vent. Fa pocs lustres, els grups de música antiga es caracteritzaven per una petitesa inusual, quasi militant. Ara, en temps de crisi, tirem més aviat cap a la sobreabundància instrumental...

Més ironies del món musical: fa poc temps, era prou habitual sentir Bach als auditoris catalans, i aquest relator de sons recorda aquells anys d'enyorada adolescència on no passava dia sense poder viure el plaer enorme de veure una Passió, un concert de clavecí o una Suite orquestral del pare més il·lustre de la història musical. Però, en l'actualitat, Bach torna a estar incomprensiblement desterrat dels espais musicals del país. Per aquest motiu, ens semblava especialment important que Savall rescatés de l'oblit aquesta Ofrena Musical amb Le Concert des Nations. Exiliar-se de Bach és un error que músics i públic hem comès al llarg dels segles. Caldria no permetre mai més que aquesta música celestial agafi ni un bri de pols.

Dit això, presentar el contingut en un bon continent és essencial de cara a fer-lo més atractiu i defensar-ne la vàlua. La Sala Pau Casals de l'Auditori no és ni serà mai l'indret més idoni per escoltar (ai las, inexorablement amplificats...) un grup de set músics interpretant una obra de tanta subtilesa, que demana proximitat amb els seus intèrprets. La sala, mig plena, desprenia una fredor que el públic no mereixia. D'una guisa semblant, el servei de premsa -tot i la buidor suara esmentada-  va col·locar aquest humil narrador de sons a l'amfiteatre del recinte barceloní, des del qual veia els mestres -per ser amables-  un pèl empetitits, amb una llunyania que no predisposava al gaudi musical, sinó més aviat al joc de perspectives i a endevinar mides reals. Veure les coses de lluny et pot ajudar a entendre-les més bé. Però no seria el present cas...

Feta la puntualització, Savall va plantejar l'Ofrena adequadament, no pas com una recerca d'arrel especulativa o intel·lectual, sinó com un exemple de recerca interpretativa que ha de fondre's amb la improvisació. Els professors de Le Concert des Nations el van seguir de manera desigual. És impossible no destacar l'art del violinista Riccardo Minasi. Hem sentit tants violinistes barrocs fer barbaritats i amaneraments en el bon nom de l'autenticitat... que sobta veure un intèrpret en estat de gràcia, esprement el violí amb una trempera tan incontestable. Així també Marc Hantaï, enorme flautista que va fer embogir el respectable, durant els bisos, amb l'arxiconeguda badinerie de la segona suite bachiana.

La gran feina feta per Savall va tenir un punt coix fatal. El clavecinista Pierre Hantaï no va tenir el seu millor dia. Erràtic als Ricercar, Hantaï va utilitzar el tempo a voluntat, amb constants ritardandi que no venien al cas, quequejant innecessàriament el discurs bachià. Tot i la llunyania, i perdó per la insistència, vàrem notar en el francès una actitud més que distant amb els seus companys, d'una contemplació un pèl superba. Potser caiem en una errada... i res no ens agradaria més. Per la seva banda, Mauro Lopes va seguir bé l'estela del seu company violinista, mentre que a Xavier Puertas (violone) i a Bruno Cocset només els podem imputar lleugeres badades entrant als temps més ràpids de les fugues.

El fervor del públic en acabar el concert era inqüestionable. Volem sentir Bach. Ens agrada sentir-nos petits després de contemplar la immensitat de la seva Ofrena. Això, sí, si no és molèstia, que la propera vegada sigui una mica més a prop...