LPC3

Francisco de Borja Laudo Lapetra és Bigott, dos en un. El nom familiar i el del seu projecte musical. Acaba de publicar el seu cinquè disc, The Orinal Soundtrack, després de The Sentimental Sandwich (2006), What A Lovely Day Today (2008), Fin (2009) i This Is The Beginning Of A Beatiful Friendship (2010). A partir del segon, tots editats per Grabaciones en el Mar i produïts i mesclats per l'omnipresent Paco Martínez, Paco Loco, qui ja és un fix en la banda amb qui enregistra i toca en viu teclats, guitarra i veus. Rere Bigott si amaguen també Clara Carnicer (aquí guitarra, baix, teclats i segona veu, és professora de dibuix i pintora; és també la dissenyadora gràfica de la banda), Muni Camon (teclats i segona veu, compositora i vocalista dels desapareguts Maddening Flames, va repararèixer fa un parell d'anys de la mà de Remate amb Somersaults) i els germans Esteban Perles (bateria) i Pedro Perles (guitarres, ukelele i veus).  Tots cinc encetaren la nova gira de presentació del disc a l'Apolo, el singular divendres 11-11-11.

El projecte els comença a anar sobre rodes, ara també pel que fa a la contractació i a l'èxit comercial: ja s'han passejat per tota la península, sols i pels festivals més paradigmàtics (Primavera Sound, Benicàssim i Faraday), per Europa (sobretot França) i  a més publiquen els discos també a EUA. Compten amb un novembre més que atapeït i, sobretot, amb una sòlida base de públic que els espera amb candaletes. De fet, l'Apolo pràcticament es va omplir, de públic jove, la generació de la nova fornada de pop-rock alternatiu, que el segueix i admira els Bigott-shows. Perquè Laudo enganxa enregistrat, amb el seu peculiar folk polièdric -aquí hi tenen cabuda des dels ritmes tropicals, les balades èpicocinematogràfiques o el pop seixantero, entre d'altres-, una veu aquí insòlita, rotllo Johny Cash, i un divertit anglès, farcit de sarcàstics jocs de paraules.

Això no obstant, a l'Apolo vam comprovar que el que més atrau al públic no és només la proposta musical Bigott, sinó el personatge que el lidera. Laudo, en acció, no escatima la seva histriònica personalitat dalt de l'escenari -moviments espasmòdics, desimblot com cap altre-. I els fans han convertit la seva postura i la seva pseudobogeria en emblemàtica, fins al punt d'imitar tant el seu posat desenfadat com les seves àcides postures dansaires. I aquest és, malauradament, el handicap que està començant a viure Laudo. L'efecte recorda, per exemple, al del personatge The Dude encarnat per Jeff Bridges -aquí El Nota- de El Gran Lebowski, que ha estat i és mitificat pel fet de ser un excèntric vividor que passa saludablement de tot. I The Dude és emblemàtic per això i, a més, per ser un autèntic antibel·licista. De fet, la seva és la millor manera d'esquivar més o menys il·lès l'hipòcrita decòrum nord-americà en què viu. Salvant les mil distàncies, el personatge Bigott és sovint lloat i seguit per la seva aparent bogeria formal, oblidant l'excel·lent cantant i compositor que hi ha rere el seu posat. Sembla que ara toca dir "com mola Bigott" perquè "està molt boig", i cito literalment expressions sentides entre el públic. És una llàstima, però si serveix almenys perquè puguin viure del que fan, benvingut sigui.   

L'ostentació formal de la seva posada en escena -que, pel que sabem d'ell en les comptades entrevistes que concedeix, és del tot natural, gens impostada-, fa que, una vegada més, ens fixem més en la forma que en el fons, i quedem només enlluernats pel seu peculiar histrionisme, oblidant, així, l'impecable valor musical del seu cançoner. De fet, ja els agradaria a molts altres acostar-se algun dia al nivell del que vam sentir a l'Apolo -el tòpic "Si fos americà i es digués (...) arrasaria!", en el seu cas és més que adequat-. Només per això, val la pena arreconar el personatge; almenys una estona.

Repassant el concert, Bigott hi va intercalar els deu temes de l'acabat d'estrenar The Orinal Soudtrack(*) en la tria de les seves peces més popularment preuades, començant per la pausada Prince Naseem Hamed*, escalfant motors amb la pop Vaporcito*, i posant-se el vestit més autènticament country amb Chirilo-lai-lo. A continuació, a Afrodita carambolo ja teníem un dels seus primers grans moments de la nit, més Richard Hawley que mai, sumant-hi ukelele a l'original, slide inclòs; i el rotllo tropical-calypso, una de les seves millors cartes, l'aportà la rítmica Pachanga. Amb She is my man va retrobar una altra de les seves grans viruts: tradició 100% americana i uns coros quasi àrabs i/o flamencs, és a dir, la barreja de tradició popular amb un segell personal inconfusible. El festival de veus fent els coros de Carnicer i Camon va seguir, ara apocalíptiques, amb Le petit artien*. Endlessly* va continuar l'èpica, ara molt més pop i amb festival de guitarres acústiques, fins a tres a l'hora, a prop de Mercury Rev.

Algora campeón va encetar el primer punt d'inflexió: Bigott ens portà de la mà a la tavernera, a la tradició germànica, gerra de birra en mà, i ens va tornar a regalar la veu profunda, aquí tant propera com la de Leonard Cohen. My my love va aportar el seu costat més pausat, un vals de bressol, com si l'Albert Pla cantés en anglès, sobresortint Clara Carnicer cantant sola, per primer i últim cop al concert, amb una veu que de tan natural acarona. El moment més festivalero el va portar la nova Cannibal dinner*, una nova pinzellada musical, fins ara inèdita al seu repertori, la del tecno-pop, quasi LCD Soundsystem, sobretot en viu, sense els arranjaments de corda de l'original. Sembla que resultarà infalible en la resta de nits que la regalin. També amb un punt electrònic, Trees gone motion* i God is gay*els acosta a la hiperactivitat rítmica de The Dodos i al folk més poppie, respectivament.

La seva millor cançó, també en viu, segueix sent Cool single weeding, i va ser el punt àlgid del concert, amb un impecable joc de veus i un final elèctric gairebé post-rock fins a la demolició. La van empalmar amb Little Octopussy, 100% rock'n'roll en viu. New York seveille ens va conduir a una mena de bogeria tribal amarada de Morricone, i l'última oficial va arribar amb la lenta Oh Clarin, amb només piano i un Laudo melodramàtic adoptant la postura d'una mantis, enfotent-se de qualsevol tensió romàntica. No havia passat ni una hora i, en breu, van tornar a aparèixer amb la conga Turkey moon* i amb Flying Zirkus*-com el títol descobreix, molt Monty Python-. Jugant amb el públic a favor, la festa va arribar amb Sparkly motion, igual que amb la següent peça, la més popular, Dead mum walking. L'Apolo les va corejar i va caure als seus peus, sobretot a la segona, que van allargar feliçment, fins al punt que Laudo va tenir temps de ser literalment passejat per la platea amb posat de superheroi. L'última va ser Bar Bacharach*; una balada de ressaca per apaivagar els ànims i marxar amb tot guanyat.

La festa acabava irremeiablement amb un sincer somriure de Laudo, el mateix que fa temps passeja. És un paio feliç perquè fa el que li surt dels ous. Ara, a més, no només compta amb bones crítiques de la premsa especialitzada -ja fa anys que subratlla la seva excel·lent aportació musical-. Des de fa més o menys un any, ha multiplicat la seva popularitat; ara també l'adora el públic. Però ell segueix igual, fent boníssimes cançons, ampliant la seva paleta musical. I fotent-se'n saludablement de tot. Aposto que també li fa molta gràcia tota aquesta àurea icònica que s'està creant al voltant seu, i que fins i tot en treurà bon rèdit. I que seguirà a la seva. Amb The Orinal Soudtrack doblo l'aposta. Perquè, per sort, aquí hi ha vida més enllà del personatge.