LPC3

El candombe s'ha presentat de manera oficial a Barcelona. Si bé és cert que els seus tambors porten més de 10 anys sonant als carrers i als locals de la ciutat, l'entrada en el circuit més oficial que representa una sala com la petita de l'Auditori dóna, per fi, el reconeixement institucional a una música que, tot i tenir les seves arrels a l'Uruguai, ja forma part de Barcelona.

La proposta de La Candombera és clara: apropar el candombe, gènere musical pel que senten una passió i un respecte enormes, al màxim nombre de gent possible. La manera com ho fan és directa: una banda d'onze músics de qualitat tocant amb força i contundència el que es coneix com a candombe fusió, és a dir qualsevol gènere de la música popular fusionat amb els patrons rítmics del candombe. En el cas de La Candombera, la seva aproximació es produeix a través del jazz, del qual utilitzen elements melòdics, harmònics i estructurals. Com a peça angular, els tres tambors, que generen la base rítmica i l'embolcall tímbric únics.

Però comencem pel final. El concert acaba, com no podia ser d'una altra manera, amb una corda de tambors (20!) tocant sobre l'escenari i amb força. El so és eixordador, i el nombrós públic que resisteix a la sala després dels dos bisos de rigor (Taluego i No me mientas más) balla frenèticament, moltes de les noies amb els passos inconfusibles de la vedette de Carnaval. El candombe és col·lectiu i popular, així que és tot un símbol que l'escenari quedi assaltat per tocadors que fa uns moments estaven entre el públic.

El concert, estructurat a partir dels temes del primer disc del grup, Escucha el tambor, és una autèntica descàrrega d'energia de l'inici al final. Alejandro Luzardo, tranquil i comunicatiu en el seu paper de mestre de cerimònies, dirigeix des del seu so càlid i net de guitarra una banda que se sent segura del que fa. Les cançons, amb un alt component auto-referencial de gènere (Hay candombe, Escucha el tambor, Como me gusta o Tu paso tembleque), tracen un arc tensional ben construït, mostrant una Candombera que sap jugar tan bé al hot dels temes més ballables (La salida, Hay candombe), com al soft dels mig temps (La noche, Taluego).

A destacar la potent secció rítmica de la banda, amb el baix d'un immens Washington Rosas, la bateria contundent alhora que rica en matisos de Santiago Blanco i l'excepcional corda de tambors formada per Darío Terán al repique, Mario de los Santos al piano i Mauro Rodríguez al chico. Conscient de la potència d'aquesta secció, i entenent que la seva música parteix des de la rítmica, Luzardo sap deixar espai per a la seva expressió, amb solos generosos i fins i tot amb un moment d'intimitat per a que els tres tambors conversin entre ells, un dels punts més màgics de la nit. Sorprenent l'absència de l'anunciat Cachito a la veu, que és substituit a última hora pel propi Luzardo i, en algunes de les cançons més compromeses vocalment, per un efectiu encara que comprensiblement insegur -haurà pogut assajar?- Alejandro Nazareno.

Com a acompanyament de les cançons del seu disc, Luzardo incorpora en aquest concert dues versions, una en clau jazzística instrumental del músic uruguaià Chichita Cabral i una altra candombeada d'Óscar Hernández, així com un tema d'estrena anomenat Candombe del Raval, en el que demostra, a guitarra i piano, que el candombe no s'acaba, ni molt menys, en els tres tambors.