LPC3

Ombres errants pretenia ser alguna cosa més que un recital i ho va aconseguir. Moisès Fernández Via  es presenta com "voluntàriament allunyat de la figura del solista virtuós" i acompleix la seva promesa. Comença a tocar a teló abaixat i no rep, per tant, els aplaudiments de bestreta. Toca a les fosques i en cap moment recorda al públic la seva protocol·lària obligació d'aplaudir. I finament, enlloc del clàssic bis torna a tocar la peça inicial, Prélude non mesuré en fa major de Louis Couperin (1626-1661) mentre baixa el teló que assenyala als feligresos que poden marxar en pau. Una renúncia al culte a la personalitat que hagués fet feliç Glenn Gould.

El fet que Ombres errants sigui més que un concert no ho fa tant el desplegament de mitjans com aquesta filosofia subjacent. El caràcter de performance es basava en la participació de Daniel Enkaoua, pintor francès, que aportava un paisatge inèdit pel fons de l'escenari. Un sol quadre per a tot el recital. Variava, però, la il·luminació, també a càrrec d'Enkaoua, però en aquest aspecte la parquedat i la sobrietat van predominar igualment. El fet extraordinari és que aquests pocs elements aconseguissin suprimir quasi del tot les convencions típiques dels recitals.

El Prélude non mesuré fou executat amb notable heterodòxia, tant en relació a la pulsació (molt flexible) com en les dinàmiques, més turbulentes del que estableix el rigorisme habitual. Aquesta aposta interpretativa es va mantenir amb les següents peces, totes elles de François Couperin (1668-1733): Le Tic-Toc-Choc, Les barricades mystérieuses, La Ménetou i Les ombres errants, que donava nom a l'espectacle.

Tant és així que quan, per cloure la primera part, Fernández Via va canviar notablement de proposta per oferir-nos tres peces de Chopin, el canvi d'estil no es va fer tant estrepitós com hom podia esperar. De fet, la primera peça, el Nocturn en do menor, op.48, núm.1, li va sonar tant rígida com romàntic ens havia servit el Couperin. No es pot dir el mateix, però, de la Fantasia en fa menor, op.49 ni de la Barcarola en do sostingut major, op.60 amb les que es va cloure satisfactòriament la primera part.

La segona part s'iniciava amb els Tres aforismes de Benet Casablancas que, com el seu nom indica, tenien la virtut de la brevetat i una relació difícil amb l'espectacle en conjunt. Atonalitat estricta per donar peu al plat fort final: Tres peces per a piano D.946 de Franz Schubert. No és potser el moment, però no farà destorb recordar el músic immens que fou Franz Schubert i, en particular, l'extraordinària bellesa d'aquestes peces. L'execució va aportar la intensitat requerida, malgrat les imprecisions del primer moviment.

Com he dit, només un quadre il·luminat i un focus zenital que permetia al pianista veure el teclat i a nosaltres veure'l a ell fins un cert punt trencaven la foscor general. Vam arribar a aquesta estació final, per tant, degudament sedats i "lejos del mundanal ruido" -malgrat l'ovació de rigor-. És en aquest punt que Fernández Via va reprendre el Prélude non mesuré, el teló es va abaixar i vam tornar a casa amb la sensació, reconfortant, de no haver assistit a un recital.