LPC3

Que una web musical (lorito.net) compleixi el seu primer any de vida és una bona notícia. És bo que hi hagi diversitat d’informació i opinió en un món tan ple d’interessos com el de la música, on no és gens fàcil sobreviure sense grans recursos, d’això nosaltres en sabem bastant... Que celebri aquest primer aniversari organitzant un concert amb els veterans asturians Manta Ray i el gran Micah P. Hinson és tot un luxe.

Amb 25 anys, Micah P. Hinson, nascut a Memphis però texà d’adopció, ha viscut molt ràpid i perillosament. Enamorat d’una dona més gran que ell que el va introduir en un mon d’excessos i drogues, va acabar a la presó. Als 19 anys ho havia perdut tot, dormia al carrer i malvivia de treballets mal pagats, però és llavors, en aquelles dures condicions, quan escriu prop de 30 cançons. Gràcies als seus vells amics músics texans, el 2004 publica el seu aclamat primer disc “Micah P. Hinson and the Gospel Progress” i inicia una nova etapa plena de reconeixements professionals i estabilitat personal. Un any més tard amb els temes descartats del primer treball surt “The Baby and the Satellite”. El 2006 enregistra el tercer LP, el brillant “Micah P. Hinson and the Opera Circuit”. Aquest estiu ha publicat el sorprenent “A Dream of Her”, un EP de tres cançons, que sembla ser un avanç del seu quart treball que apareixerà la propera primavera.

Micah P. Hinson pertany a una generació de joves músics del sud dels EEUU de molta qualitat i marcada personalitat. Will Johnson (Centro-Matic), Will Oldman (Bonnie Prince Billy), Jason Molina (Magnolia Electric Co.), Ryan Adams o el propi Micah són artistes que sense renunciar a les seves profundes arrels musicals són capaços de captivar amb els seus universos particulars. Són songwriters amb històries per explicar, amb ganes de compartir confidències, entre cerveses, amb qui vulgui apropar-se. I el divendres van ser molts els qui van anar a escoltar el que Micah volia explicar.

Tot sol, amb un paquet de tabac i unes ampolles de Budweiser va aparèixer a l’escenari i va trigar molt poc en deixar-nos clar que no feia falta ningú més allà d’alt per fer-nos gaudir dels més de vint temes que va interpretar durant una hora llarga. Davant d’un micròfon de crooner dels anys 50, amb panxeta de cervesa, constantment alimentada durant tota la nit, i gorra encastada fins els ulls, l’home de la veu personal i melancòlica ens va fer un bon repàs del seu magnífic cançoner. Només el va acompanyar en alguns temes un amic a la bateria que, segons Micah, havia après a tocar dues setmanes abans. Va alternar la guitarra elèctrica de 12 cordes (que només en tenia 6!) com la del seu amic Richard Hawley, amb una acústica un pèl esgavellada, “decorada” (com ell mateix va explicar) amb una foto on apareixia ell amb la seva xicota Tatiana i el seu chiguagua; no feia falta res més.

Proper, senzill i amb ganes de xerrar, ens va explicar, sense parar de fumar, que la precarietat instrumental era el resultat d’un robatori que havia sofert; va parlar també de la influència d’Internet en la música i, fins i tot, va fer referència a la seva agitada vida.

A Micah hi ha John Denver, Bob Dylan, però també Leonard Cohen (el “Suzanne” de la propina no deixa dubtes) i Nick Cave. Tot això, i molt més: una veu plena de matisos, contundent i intensa, però trencada i fràgil, amb una immensa capacitat per commoure, per transmetre una punyent sensació d’amargor, però d’esperança alhora, de qui ha viscut l’infern; de qui ha patit i ha sobreviscut.

Va ser un bon concert, amb moments de gran intensitat (la interpretació de “Don’t leave me now “ i “Driff off to sleep” ens va posar la pell de gallina); intensitat que, malauradament, no es va mantenir per igual al llarg de tota la nit. Potser és la conseqüència d’ haver de fer 3 concerts en 3 dies (València, Barcelona i Madrid).