Mine! i The City's Last Noise: un binomi insuperable

Bernat Rebés 11-01-2010

Sala Be Cool (Barcelona) 9 de gener de 2010

Segur que, per aquells que no coneixien cap de les dues bandes, va ser una nit de sorpreses. De tota manera, pràcticament la majoria del públic que va assistir a la sala Be Cool coneixia bé el repertori d'aquestes dues joves i originals bandes barcelonines, que ja comencen a fer-se un nom en el panorama musical de la ciutat, si tenim en compte que, cançó rere cançó, la implicació dels assistents va ser total. Va obrir la nit Mine!, amb una proposta sonora molt atrevida i personal i una posta en escena d'una ironia corrosiva. Com ells mateixos anuncien en el seu myspace, "la idea era mezclar el post-punk de finales de los 90 con la experimentación más retro, pero el resultado ha llegado a ser difícilmente clasificable". Són innegables les influències beatleianes en el tractament harmònic de les veus, sempre agosarat i ben aconseguit, gràcies a una qualitat vocal de cada un dels seus membres poc habitual. La veu de Ret (guitarra i teclats), d'ampli registre i molt franca,  i de Bernie (guitarra), més aguda i trencada, es combinen perfectament, recolzades per les de Ricky (bateria) i Mr. Amela (baix) en uns cors d'harmonies impossibles. A destacar també el so compacte de la banda, un so que no s'aconsegueix en quatre dies i que demostra un treball seriós i constant, i que remou les vísceres des del primer acord. Les lletres, en anglès i català i no sempre intel·ligibles en directe, van d'acord amb l'estètica irònica del grup: quatre tios durs disposats a riure's de sí mateixos i a no deixar ningú indiferent. A petites dosis, amb temes curts, de poques i brillants idees perfectament aconseguides, van conquerir el clima de la sala i van fer exclamar el públic en anunciar el final de la seva actuació. Per sort, ens van regalar un bis amb el seu espectacular tema Fumar (no deixeu de veure el videoclip) i algunes perles més.

A continuació, els esperats The City's Last Noise, presentant el seu primer disc Secret of an innocent, enregistrat gràcies a haver guanyat el concurs Go Blind, van sortir a l'escenari amb la veu de Gerard De Pablo com a principal valor. I és que és una de les millors veus que s'han pogut sentir darrerament, amb un timbre dolç i penetrant alhora, com de ganivet tallant mantega, una transició del belting al falset espectacular, uns aguts potents i sempre ben trobats, una afinació perfecta i uns moments de profunda intensitat que recorden les punxades de Sigur Rós. A la banda encara li falta rodatge, els falta trobar un so més compacte i compenetrat, ja que els passatges pinkfloydians són delicats en quant a tempo i línia sonora, però el grup és molt jove i aquest rodatge necessari el guanyaran aviat i no tinc cap mena de dubte que acabaran sonant com una catedral herziana. Tot i això, la veu de De Pablo és tan extraordinària que eclipsa tota mancança. A destacar la feina de Mari a la guitarra, suposo que de formació clàssica per alguns girs estilístics, i amb una paleta de recursos inacabable que dóna a molts moments una originalitat sonora extraterràquia, com per exemple en el passatge arpegiat de Bones. Un altre detall que va fer perdre intensitat al concert, des del meu humil punt de vista, va ser l'elecció de l'ordre del repertori, que va començar amb temes de tempos ràpids per després donar lloc a un gran interludi més lent que el públic va acollir amb certa fredor, tot i que va ser resolt amb un final apoteòsic amb un dels seus millors temes, Beneath the waves, que és un tema fora de sèrie, i la repetició, en el bis, d'un altre dels seus millors temes i potser el més corejat des del públic, Bones, que va deixar a tothom el regust d'haver assistit a un concert irrepetible.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!