LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Mitja hora de cançó en portuguès
Joan Sebastià Colomer 09-09-2010
Névoa
Palau de la Música, 6 d'agost de 2010
Palau30'
No és la Sala de Música de Cambra del Palau de Música Catalana un lloc que justifiqui l'amplificació. En el seu concert del 4 d'agost Francesc Burrull i Laura Simó en van oferir una de prou moderada, pràcticament imperceptible. Però els seus instruments (piano i veu) eren acústics. No era possible renunciar a l'amplificació en el cas del concert de Névoa i Vicenç Solsona del 6 d'agost, car Solsona emprava instruments elèctrics. Aquest fet va perjudicar la veu de Névoa, donant una textura excessivament metàl·lica als seus aguts i dificultant la comprensió dels textos.
Això no va impedir que Névoa proposés una sessió notable, per la seva expressivitat i per l'entusiasme quasi didàctic amb què ens va fer compartir la seva passió per la música en portuguès. Per què d'això es tractava. Amb l'excepció d'una cançó en castellà (La mentira de Víctor Manuel, en estil bolero i profusa manipulació de les vocals), el tret comú del repertori de la sessió consistia en haver estat escrit en llengua portuguesa. Això incloïa el repertori habitual de Névoa, és a dir, el fado portuguès (Perdidamente, Cançao do mar, Foi Deus i el bis Uma lagrima), amb els referents de Dulce Pontes i Amalia Rodrigues. Però també les excursions en el repertori brasiler amb Modinha de Tom Jobim (Névoa n'atribueix a Elis Regina la versió de referència), Gente humilde de Chico Buarque (aquí la referència és Maria Bethânia). I encara no eren aquestes les úniques referències al repertori d'ultramar, que va incloure també un tema africà.
En termes generals els moments més intensos de la tarda els va aportar el repertori portuguès, que Névoa va executar amb gran concentració expressiva, del xiuxiueig i els "piani" lleument velats als aguts brillants (amb l'esmentada aportació de l'amplificació). Els solos de Vicenç Solsona, en canvi, ni interessants ni virtuosístics, no van mantenir la mateixa tensió. Però aquesta és una debilitat menyspreable en una sessió rodona.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Webs amigues
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
