LPC3

És molt d'agrair que la Fundació Mas i Mas s'esforci a promoure l'activitat dels artistes catalans. També és molt d'agrair el format en què ho fa en aquestes sessions d'agost al Palau de la Música Catalana: sala petita i sessions curtes. El cicle s'anomena Palau30' i consisteix en tres concerts diaris de 30 minuts a la Sala de Música de Cambra del Palau. Clàudia Schneider i Alfredo Armero ja són participants habituals en el projecte de Joan Mas. De fet, el febrer d'enguany ja van inaugurar el cicle Grans intèrprets catalans a l'Auditori amb un programa que, juntament amb les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge proposaven vuit peces de Kurt Weill en alemany, francès i anglès. Justament en això -però ajustant-se al format de mini-concert de mitja hora - consistia la segona part de l'actuació de Schneider i Armero a la Sala de Música de Cambra del Palau el passat 2 d'agost. Abans no vam escoltar, però, música de Montsalvatge, sinó de Cole Porter que, per cronologia i estil, s'associa amb més naturalitat amb Weill. Particularment a partir del moment en que Weill es va integrar sense cap tipus de recança en al música nord-americana i va contribuir, amb d'altres com Porter i Gershwin, a formar el repertori del musical americà i la música de cinema. Broadway és l'element que unifica les trajectòries d'aquests compositors i efectivament vam poder escoltar Let's Do It (Let's Fall in Love), inclosa en el musical Paris que Porter va estrenar-hi l'any 1928 entre d'altres. Schneider va cantar el recital amb faristol i en la primera de les peces de Porter en va haver de fer ús, la qual cosa es percebia en la forma d'un cert desajustament amb el pianista acompanyant. Aquest inici vacil·lant no va impedir, però, que en l'execució de la resta de peces de Cole Porter  exhibís un gran estil i un fraseig excel·lent. L'aportació d'Armero, encara que correcta, no va mostrar una adaptació tant reeixida a l'estil jazzístic que caracteritza la música d'aquest autor, la qual cosa es va materialitzar en una certa monotonia. Tot plegat, però, i amb l'ajut d'una sala molt favorable a aquest repertori, va oferir grans moments, particularment aquells en que Schneider va poder explotar la seva vena intimista. En l'esmentada peça Let's Do It (Let's Fall in Love) es van poder observar, però, algunes de les limitacions tècniques de la cantant, particularment una certa tibantor dels aguts que, juntament amb la pèrdua de qualitat del timbre quan supera el mezzoforte, van fer que la part dedicada a Kurt Weill no fos tant brillant sense perdre mai un gran nivell de correcció. El repertori dedicat a Weill va incloure Surabaya Johnny de Happy End (1929), Je ne t'aime pas (1934) i Speak low de One Touch of Venus (1943) entre d'altres.  Com al concert de l'Auditori, aquesta part incloïa peces en alemany, anglès i francès. En tots ells Schneider va mostrar una dicció acurada. No hi vam trobar, en canvi, la varietat de fraseig que havia ofert grans moments en la secció dedicada a Porter.