LPC3

Bach sempre torna. La seva música neix de la insistència, de l'obsessió i -seguint l'afortunada expressió de Mompou, que goso manllevar- del retrobar-se. Maleïm que el nostre temps sigui tan injust i esquerp amb el corpus del geni alemany. El narrador de sons els ha recordat sovint els anys de la seva adolescència física -la mental encara dura, ja ho veuen- fa tot just tres lustres, en els quals vivíem una autèntica sobredosi de sonoritat bachiana. Enguany, Bach sembla desterrat dels nostres auditoris: i per això vàrem gaudir com infants aquesta magnífica recreació de la Passió Segons Sant Joan de Ton Koopman i els seus. Lectura sense complexos, teatralment sòlida i amb un destacat triomf de les veus.

La Passió es fa al seu enorme primer cor. Si aquest "Herr" no t'arriba als genitals de l'ànima, millor que pleguem veles i ens dediquem a una altra cosa. Les veus de l'Amsterdam Baroque Choir van complir: el primer Herr agosarat, el segon poruc, el tercer deprecatiu, quasi com un Kyrie. Fantàstic cor, integrat amb músics de primera que gaudeixen amb l'art. Nogensmenys, cal millorar la prestació dels contratenors: sovint cobreixen massa el so ondulant innecessàriament les vocals i l'afinació els va quedar baixa en més d'una ocasió. Minúcies de perepunyetes, ja ho sé, i més encara davant del regal canor i la generositat del tenor Tilman Lichdi, estratosfèric evangelista que va cantar el paper quasi de memòria amb una dicció i un gust musical immillorables. Klaus Mertens encara és un Jesús notable, i va filar molt bé aquesta gran perla dita Betrachte, meine Seel'. Tot i això, el pas dels anys li han enfosquit l'instrument i la respiració va entretallar el legato d'algunes frases importants per acabar de posar el llacet al seu cant. Marlis Petersen va ser una soprano de luxe per la brevetat del seu paper i Maarten Engeltjes va complir amb excel·lència la seva única comesa: a saber, fer emmudir el Palau amb un Es ist vollbracht extraordinari.

L'excel·lència vocal no hauria estat el mateix sense un mestre amb la partitura bachiana al cap i al cor. Koopman l'encerta en oferir la Passió sense interrupcions, destacant-ne sobretot la continuïtat narrativa. El diàleg amb Pilat va ser portentós, i l'alegria melangiosa del coral conclusiu ens va fer oblidar la sordidesa del planeta terra durant uns instants. Sort de Bach, tu, perquè això d'aquest món sense messies cada vegada és més cardat.

Però he titulat la crònica Molta Passió, i un petit error fatal... i cal concloure la feina: abans de l'ària celebrada del contratenor, Koopman va fer afinar la seva formació per encarar el final d'aquest tòtem sonor. Tota l'orquestra anava a to. Tota? No! Un sol dissident va trair el grup, encara que no arribés ni al semitò, i no fou altre que el gambista, fonamental en els darrers compassos de l'obra. Parlaríem d'una interpretació antològica si no fos per aquest petit instant d'imperfecció humana que ho va deslluir fatalment. Amb Bach, ai las, no pots badar ni un mil·límetre. És música per déus, inassolible. Que sempre torna, et desfà i et converteix en no-res. Per la resta, anar fent, com sempre.