LPC3

L’obra que obria el concert va ser “Líneas de fuerza”, de Carlos Satué, premiada a l’AEOS 2005.
Aquesta obra està escrita sobre la base de "les tècniques del caos i, en particular, pels objectes fractals, així com també per l’assistència de l’ordinador en el procés de composició". El compositor creu que aquesta obra "no hauria estat possible sense l’ajut d’un bon nombre de programes informàtics que van portar a terme nombroses i feixugues tasques de càlcul". Tot això ha donat com a resultat una obra monòtona amb un grau excessiu de soroll acústic permanent que ni es pot qualificar amb el terme música audible, amb un caos total de soroll que va arribar a ser del tot insuportable. Es difícil esbrinar com els músics i el director varen poder interpretar aquesta incomprensible partitura.

Afortunadament, el concert va prosseguir amb el fantàstic concert núm.1 per a piano i orquestra de Beethoven.

El pianista solista va ser Piotr Anderszewski, que va interpretar una versió molt particular amb les característiques d’un so molt potent en tot moment, amb una musicalitat una mica exagerada quant a les dinàmiques, sobretot en el tercer moviment, amb uns accents musicals una mica agressius per l’estil que requereix Beethoven. No podem deixar de comentar, però, que aquest és un pianista que posseeix molt bona tècnica i una gran força, i que arriba al públic amb una bona comunicació.

La interpretació per part del director va ser molt dinàmica i musical, però amb un so una mica dur en algun moment.

El concert es va cloure amb la interessantíssima i poc coneguda Simfonia núm. 5, en Re major, de Ralph Vaughan Williams.

Aquesta és una partitura que està plena de lirisme marcadament serè i contemplatiu, i amb la característica que correspon a aquest compositor: la manera que té tan especial de tractar la corda en les seves partitures, dotant-la d’un so realment eteri i màgic i d’un total protagonisme.

La interpretació de l'OBC i del director, James Judd, va ser en aquest cas encertadíssima, plasmant tot aquests encant, elegància i qualitat musical que posseeix la musica anglesa. Van dotar la versió d’uns moments realment sublims, en contrast amb uns altres d’una gran força. Es va notar que el director coneix i domina molt bé aquesta música, i això va facilitar que poguéssim gaudir d’una molt bona versió d’aquesta simfonia.