LPC3

Direcció: Steven Spielberg.
País: Estats Units d’Amèrica.
Any: 2005.
Duració: 164 minuts
Gènere: Thriller, drama.
Interpretació: Eric Bana (Avner), Daniel Craig (Steve), Ciarán Hinds (Carl), Mathieu Kassovitz (Robert), Hanns Zischler (Hans), Geoffrey Rush (Ephraim), Ayelet Zurer (Daphna), Omar Metwally (Ali), Ami Weinberg (General Zamir), Michael Lonsdale (Papa), Valeria Bruni Tedeschi (Sylvie), Yvan Attal (Tony), Lynn Cohen (Golda Meir).
Guió: Tony Kushner y Eric Roth; basado en el libro de George Jonas.
Producció: Kathleen Kennedy, Steven Spielberg, Barry Mendel y Colin Wilson.
Música: John Williams.
Fotografia: Janusz Kaminski.
Muntatge: Michael Kahn.
Disseny de producció: Rick Carter.
Vestuari: Joanna Johnston.


Crítica:

Hom es planta davant d’aquest film amb certa suspicàcia: gaudirem del millor Spielberg, el de “Tiburón”, “E.T.”, “Indiana Jones”, “Salvar al soldado Ryan” i “La guerra de los mundos” o presenciarem una obra grandiosament buida, tipus “El imperio del sol”, “Amistad” o “Inteligencia Artificial”? Per començar, pocs estarem d’acord amb aquesta dicotomia d’exemples ja que, si una cosa té aquest bon home és que suscita elogis i crítiques de tots colors. Hi ha, però, una premisa bàsica de la qual hauríem de partir tots: Spielberg no ha estat mai Bergman, Ford o Truffaut. Ell és el mag de les emocions, un virtuós de la tècnica cinematogràfica, el rei Midas de Hollywood. Entès el cinema com a entreteniment, ell és, sens dubte, l’amo i senyor.
Ara bé, aquest cop l’argument triat anuncia que ja podem canviar les crispetes per un braç amic a qui masegar. “Munich” és una pel·lícula dura i descoratjadora, que relata la operació contra-terrorista que encarrega el govern israelià a un comando del Mossad per venjar la mort dels atletes israelians a la masacre dels Jocs de Munich de 1972, a mans del grup terrorista palestí Setembre Negre. Spielberg, a qui s’ha d’aplaudir la valentia de la proposta, s’endinsa en les pantanoses aigües de l’etern conflicte entre àrabs i israelians i prova de sortir-ne immaculat amb un missatge de rebuig a la irracionalitat pròpia de la violència, provingui de qui provingui. És indispensable, però, realitzar una doble valoració del film: cinematogràficament, “Munich” és quasi insuperable; moralment, resulta una mica tendenciosa.
Des del punt de vista fílmic, “Munich” és un treball rodó. Spielberg controla el pols narratiu de la trama amb un extraordinari virtuosisme, mitjançant una excel·lent planificació de càmera i un detallat disseny de producció (començant per les localitzacions i acabant pel vestuari), i tot reforçat per un extraordinari elenc d’actors (magnífics Eric Bana, Geoffrey Rush, Ciaran Hinds i Daniel Craig), malgrat la manca de matisos i coherència en algun personatge secundari. Així, el rey Midas de Hollywood confecciona un thriller d’espies vibrant i sense concessions, amb algunes seqüències de violència explícita i implícita de difícil digestió. La sequedat expositiva dels fets a “Munich” no fa més que reforçar el sentiment d’horror que provoca a l’espectador la contínua masacre entre israelians i palestins.
D’altra banda, partint de l’argument triat pel director, no podem quedar-nos només en la – excel·lent i necessària - reflexió sobre l’absurditat de la violència i el terrorisme d’Estat. Des del precís moment en què el director ens presenta a un grup d’homes “normals”, amb les seves pors, els seus principis i els seus conflictes interiors – liderats per un home profundament enamorat de la seva dona, embarassada – i els otorga el paper protagonista representant un comando exterminador, es posiciona. Quan se’ns presenta al bàndol israelià més “humanitzat”, víctima d’un patriotisme mal entès, amb diversitat de personatges de major o menor maldat, mentre se’ns presenta al bàndol palestí únicament com un grupuscle d’animals integristes amb barbes i ametralladores, es posiciona.
No em malinterpreteu: els fets són els que són; el conflicte és molt més complex que tot això i assassins ho van ser – i són – tots. Però no es pot negar que el cinema és un mecanisme precís que s’alimenta d’emocions primàries i es basa en processos d’identificació i empatia. I això Spielberg ho entén – i domina – a la perfecció. Jo simplement plantejo: no podien mostrar-nos també les vicissituds humanes i polítiques dels palestins?
El missatge final de “Munich” queda prou clar: la violència, l’ull per l’ull només condueix a més barbàrie, més extremisme, i això és el que anuncia el pla final del protagonista a Brooklyn, amb les torres bessones de fons, augurant un futur igual d’infaust. Spielberg, però, no aconsegueix una reflexió imparcial en l’exposició dels fets, degut al subtil posicionament cap a una de les parts implicades. Per què? Dubto que sigui per la seva condició d’hebreu (la immundícia del seu país queda ben patentada amb el personatge que interpreta Geoffrey Rush), sinó potser per la sang de cineasta que corre per les seves venes. Per ell, ha prevalgut la idea d’empatia que el públic ha de sentir per al protagonista. L’explicació del conflicte ha de ser a través de les emocions, pal de paller del seu cinema. Perquè si una cosa no és Spielberg és director de documentals.