LPC3

Una altra gran nit musical de la mà del Festival de Jazz de Barcelona, aquesta vegada gràcies a la trobada dins el territori flamenc de dos mestres, en Pepe Habichuela i en Dave Holland. S'explica que tots dos es van conèixer al 2007 després d'un concert d'en Holland a Sevilla, quan el gran contrabaixista anglès buscava un mestre flamenc per aprendre les claus d'aquesta música tant apreciada per jazzmen tant diferents. Com que cap dels dos parla l'idioma de l'altre, només es poden comunicar musicalment. En Holland va gravar en aquella primera trobada a Sevilla com en Pepe marcava el ritme sobre la taula dels diferents pals flamencs (ara seguiriya, ara buleria...), va estudiar-los tota la nit i va tornar a l'endemà, mostrant davant un sorprès Pepe Habichuela com havia interioritzat tots els pals flamencs menys la seguiriya. D'aquí naixerà una relació de gran respecte mutu que produirà el seu primer fruit al 2010 amb l'enregistrament de Hands, un dels millors discs del 2010 segons la crítica.

Amb el material del Hands sota el braç i amb tantes altres armes amagades els dos mestres es van presentar al Palau de la Música, acompanyats d'un altre gran guitarrista, en Josemi Carmona, i de dos percussionistes, en Juan Carmona i un virtuosíssim Bandolero, en un set musical de luxe. La formació musical ja donava pistes de la proposta que s'oferiria. Més que una fusió entre jazz i flamenc es tractava d'una incursió d'en Dave Holland en el territori del flamenc; d'aquí les constants al·lusions a en Pepe Habichuela com my teacher. És cert que els temes composats pel contrabaixista anglès sí oferien una certa mixtura estilística (Joyride, entre d'altres), però el gruix del repertori es va moure dins l'àmbit sonor del flamenc.

Van començar tots cinc dalt l'escenari per a aviat deixar a en Pepe i en Dave sols per a fer un sentit homenatge al Camarón de la Isla. Després es va quedar en Pepe sol i va mostrar com una guitarra pot sonar com si en fossin tres; flamenc clàssic i colpidor tocat per un dels canalitzadors més autèntics d'aquesta manera de sentir la música. En Pepe va marxar i van entrar els dos percussionistes (en Juan ara tocava la guitarra) amb en Josemi Carmona per a interpretar un dels temes del nou treball d'aquest últim (Las pequeñas cosas, 2011). Un tema més amb en Holland al baix i al proper va tornar en Pepe per acabar el concert amb una rumba i un tango amb tots els músics a l'escenari. Amb vàries ovacions, algun bis i tota la sala dreta es va cloure aquest emocionant directe.

Potser aquells que esperaven la fusió entre el jazz i el flamenc van tornar insatisfets cap a casa perquè, com es deia anteriorment, només es va donar una certa fusió a les peces composades pel Holland. Una altra influència jazzística la podríem trobar en la manera d'improvisar d'en Bandolero. Increïble percussionista, va saber trobar melodies amb un calaix, un parell de congues i diferents artilugis de diferents timbres: un dels moments de la nit va ser l'intercanvi de frases en un completíssim diàleg entre el contrabaix d'en Holland i les percussions d'en Bandolero (a Finding a light, nova composició). El gruix del directe, però, va consistir en un repertori flamenc més aviat clàssic, on van sobresortir la força de la guitarra de l'Habichuela i la capacitat camaleònica d'en Holland per adaptar-se al repertori i, com repeteix el mateix Pepe, "convertir-se en gitano". Gran sort que es trobessin anys enrere al Teatre de Sevilla i que comencessin a treballar junts; després de tant temps compartint música i vida, com va dir en Holland, són ja una família. I què millor que una família per a fer bon flamenc.