LPC3

El primer Festival de Salsa i Latin Jazz de Barcelona es va celebrar en un enclavament immillorable. El Poble Espanyol, que estava ple a vessar i amb les entrades esgotades des de feia dies, es va omplir de famílies nostàlgiques del Carib, amants dels ritmes càlids de l'Amèrica central, de balladors i balladores febrils d'exhibicionisme i de bevedors de ron cubà i mojitos. La festa, doncs, estava assegurada. Però mentre érem allà, tots anxovats, i veient un ventall multicolor i multiforme de figures humanes, em preguntava fins a quin punt n'eren de conscients tots aquells castellanoparlants d'Atlàntic, Pacífic i Carib, de la història que compartim i que precisament ha ajudat a construir aquest absurd país, del que aquell museu-monumental de l'Espanya diversa n'és una caricatura. En fi, curiositats que sempre em venen al cap en aquest tipus d'esdeveniments.

Obrien la nit La Sucursal -quan encara els assistents feien immenses cues que encerclaven el recinte-, evidenciant els motius pels quals se'ls considera els responsables de què Barcelona sigui considerada la capital europea de la salsa en l'actualitat. I probablement fou l'horari europeu el que feu que la major part del públic es perdés la seva actuació.

No pas amb puntualitat britànica, sinó més aviat a un ritme caribeny, pujaren a l'escenari el septet Afro-Cuban Messengers amb la seva càrrega de percussions africanes, pulsacions inconfusibles a 3x2 de la clave, una secció de vents jazzística, llatina i tòrrida i un sempre generós i extraordinari Chucho Valdés. Amb el glamour d'una big band de jazz, la força i sacralitat de la "santería" cubana i les arrels negroses a mode d'aura permanent, la singularitat que caracteritza el Chucho's Steps quedava diluïda en el murmuri d'una assistència massa àmplia pel que seria l'ideal de públic per al seu espectacle. Tot i així, el Danzón captivà amb la seva sensual entrada de saxo fins al més allunyat de la palestra, Zaniwul's Mambo despertà al més adormit i desvià l'atenció de les converses cap a bateria i tecles, i els bisos ens regalaren una altra d'aquelles aportacions descendents directes del Golf de Guinea, de la mà de Dreiser Durruthy. Una pena la manca d'atenció del públic en l'hora escassa de concert dels cubans, exceptuant les vocals de la mà de la germana de Chucho, Mayra Caridad, una dona amb un doll de veu tan brutalment enorme com ella mateixa, però amb una energia que de tant irrefrenable es fa tortuosa.

Després d'una pausa llarguíssima per vivificar el consumisme, l'orquestra de salsa panamenya de Roberto Delgado va tenyir l'atmosfera amb una secció de metalls impressionant que lluïa varies trompetes i trombons, per més que la base fos profusa, ressaltant-ne la secció de percussions, més que no pas els dos teclats, que vaig trobar extremadament insuportables.

Blades sortí engalanat, com és habitual en ell, i estigué durant dues hores i mitja repartint a tort i a dret ràfegues amb els seus clàssics: Decisiones, Cuentas del Alma, Maestra Vida, Desapariciones..., que anaren traçant la poesia que llençà al panameny a la fama als anys setanta. La seva crítica política i social se'ns presentà empaperada amb tons pastel al més pur estil de les telenovel·les sud-americanes, i sargida amb llums de colors i eufòria col·lectiva de moviments en parella frenètics, d'aquell mambo que anà i tornà a Estats Units i que imità els balls de rock&roll retornant-los en un format llatí exuberant i ardent.

Només faltà que Blades bufés les espelmes del seu 63è aniversari mentre els seus fans incondicionals li cantaven el "cumpleaños feliz". Per la resta, la festa i els focs artificials estigueren servits.