LPC3

Aquest tipus de concert fan més mal que bé. Després d’assistir-hi un arriba a la certera conclusió que no valia la pena que es programés. Va ser una vetllada més desconcertant que concertant...

El concert va començar amb una de les obres que, a priori, més valia la pena de tot el programa, “En Saga” de Jean Sibelius. Es tracta d’una partitura interessant i molt poc programada a les sales de concert on els músics -i dic els MÚSICS- de l’OBC varen fer una interpretació molt digne... tot i que anaven completament per lliure amb la sensació global com si el director no servís absolutament per res. I és que Ernest Martínez Izquierdo la única cosa que va fer va ser moure els braços... i res mes. Totes les dinàmiques i frasejos van ser iniciatives unilaterals dels músics escoltant-se els uns amb els altres. El director feia de figura afegida en forma de caganer en un betlem on hauria de ser l’àngel del portal.

Va seguir el concert amb la FRICADA del matí!!! “Aile du songe”, per a flauta i orquestra, de Kaija Saariaho, i dic “fricada” tant per part de la música com per part de la flautista Camilla Hoitenga.
Realment va ser del tot avorrit i sense cap mena d’interès. La musica era tota l’estona igual de monòtona i poc interessant. La flautista semblava que visqués en un altre món, molt llunyà de la Terra, emparrada amb aquesta música tant incomprensible i amb una actitud passada de voltes com demostraven els seus exagerats gestos fora de lloc i absolutament estúpids cap el concertino i els músics de l’orquestra, amb mirades i moviments estrafolaris per implicar-los amb una música que no és possible que entengui ni ella mateixa. Al·lucinant!!!

Per sort la segona part va continuar amb una altre obra de Sibelius “La filla de Pohjola” i amb la mateixa lamentable característica de la primera: Tornaven a anar per lliure els músics, perduts en una partitura d’oïda ja que el director només es va limitar a posar la guinda (o... millor dit: “guindilla”) amb unes gesticulacions tant incomprensibles com patètiques. Del tot impossible pel músic va ser intentar acompanyar-lo perquè ni es feia entendre ni es sabia el que es feia...

I finalment el concert va arribar al final amb les incomprensibles, avorrides i l’absolut caos musical de les “Cançons d’Adriana” de Kaija Saariaho. Només comentar la feliç aparició de l’excel·lent mezzosoprano Monica Groop que va cantar amb una veu interessantíssima, tant en color com en emissió, i amb molta expressió i comunicació al cantar.

Definitivament: un avorriment absolut i catastròfic de concert. Davant d’aquest panorama els músics de l’orquestra es van convertir en uns veritables herois desprès d’haver d’interpretar músiques incomprensibles dirigits per un director més incomprensible encara... però aquest en cos i ànima!