LPC3

PROGRAMA:

I

Gioachino Rossini (1792-1868)
Tres melodies composades sobre les paraules de Metastasio «Mi lagnerò tacendo», de Musique Anodine

La regata veneziana
«Anzoleta avanti la regata»
«Anzoleta co passa la regata»
«Anzoleta dopo la regata»

Giovanna D’Arco (cantata per a veu i piano)
«E notte»
«O mia madre»
«Eppur piange»
«Ah, la fiamma»
«Corre la gioia»

II

Ottorino Respighi (1879-1936)
Egle, P 107, núm. 3
Crepuscolo, P 107, núm. 5

Francesco Paolo Tosti (1846-1916)
Quattro canzoni d’Amaranta
«Lasciami! Lascia ch’io respiri»
«L’alba separa dalle luci l’ombra»
«In van preghi»
«Che dici, o parola del Saggio?»

Marco Taralli (1967)
Le tre donne
«Madama Rosporden»
«Carmen»
«Carla»
[Cançons especialment compostes per a Daniella Barcellona,
estrena absoluta al Gran Teatre del Liceu]

Gaetano Donizetti (1797-1848)
«O mon Fernand», de La Favorite

Durada: 2 h. (una pausa de 30 min.)

-.Bisos.-

Gioachino Rossini (1792-1868)
“Di tanti palpiti”, de Tancredi

Georges Bizet (1838-1875)
Havanera, de Carmen



Amb el temps esbojarrat i mig plujós de l’últim dia de gener, el Liceu proposà el segon recital d’aquesta setmana en uns dies prou moguts al Gran Teatre (estrena del Don Carlos, dos recitals, i una sessió golfa en una mateixa setmana!). Daniella Barcellona retornà al Liceu després del seu impol·lut Arsace de la Semiramide vista la temporada 2005-06. La que es pot considerar sense cap mena de dubte reina de les mezzos rossinianes de l’actualitat (té en repertori 16 grans papers de diferents operes del mestre de Pesaro, a més del Stabat Mater i la Petite Messe Solennelle) es presentà eufòrica i amb l’evident seguretat de qui sap que es troba a la cresta de l’onada. El programa constà de dues parts diferenciades però amb Rossini com a ànima sempre present. En la primera part les tres melodies compostes sobre les paraules de Metastasio “Mi lagnerò tacendo” van ser una pura excusa humorística típica de la ment jocosa del mestre italià per obrir foc sense cridar excessivament l’atenció ni per bo ni per dolent. La veu de Barcellona és de considerable volum, sense problemes de projecció i amb un color que canvia segons les notes del pentagrama. Carnal i fonogènica en els greus, el registre mitjà superior, sobretot en els aguts, acusa certa estridència per els cops bruts de glotis que, no sempre, treuen brillantor i homogeneïtat a la seva corda. Tot i això la seva seguretat, presència escènica i caràcter netament italià la fan una excel·lent intèrpret capaç de frasejar un preciós i melòdic Tosti o electritzar amb la bravura rossiniana amb coloratures originals i difícils. La regata veneziana ens presentava el Rossini juganer i còmic; cal reconèixer, però, que no és pas del millor del seu geni compositiu, una cosa semblant passa amb la cantata per a veu i piano Giovanna D’Arco, la seva composició per a piano i veu solista més elaborada, no en va era la condensació pianística d’idees que estan extretes del que hauria estat una òpera sobre Joana D’Arc que mai no es va fer realitat. Per molt que Barcellona és doctor “honoris causa” en Rossini, això no va salvar d’un tebi avorriment una primera part correcta però amb peces que poc poden donar de si per molt que siguin part del repertori rossinià no operístic. A la segona part tot va canviar sobretot per el embelliment cromàtic i sempre original de Ottorino Respighi (un compositor sorprenent i seductor que espera sortir del seu encasellament en els Pins o Fonts de Roma; per a quan la seva òpera La Fiamma?). Les seves dues cançons Egle i Crepuscolo van ambientar amb màgia sofisticada i fer oblidar el que abans del descans era grisor i correcció. En els Tosti, Barcellona va ressorgir com la gran actriu que és, i va fer sentir el cant carnal i passional del compositor italià amb l’ajuda del seu melodisme irresistible i sentit dramàtic natural. Al darrera d’un Tosti, poc favor se li pot fer a un acadèmic i circumstancial Marco Taralli -L’Aquila, 1967- (compositor italià del qual és van estrenar en primícia al Liceu Le tre donne) i que estava present a la sala. Compostes especialment per a Daniela Barcellona, el seu só és pretesament eteri i contemporani, sobre textos que parlen de dones amb ànimes ultraterrenals i transcendents, les peces passen sense pena ni glòria enmig d’un programa com el present deixant un lleuger regust anecdòtic a l’oïda de l’espectador. El final, la gran escena de la mezzo protagonista de La Favorite, en l’edició original francesa, on la Barcellona es deixà anar, bullent d’un belcantisme dominador i dominant salvaguardant un final d’ària tibant per culpa del cansament vocal acumulat. Els bisos, sempre en agraïment a l’èxit que el públic refrendà generosament i que fan que els cantants se sentin com a casa i vulguin tornar en el futur, es van produir amb I tanti palpiti del Tancredi rossinià del que Barcellona és una intèrpret consumada i on va regalar unes variacions al·lucinants i imaginatives, per acabar amb la inefable Havanera de Carmen, rol que fins al dia d’avui la cantant de Trieste encara no ha cantat mai sencer; serà en un futur pròxim aquí al Liceu?...