LPC3

La comunicació i el contacte directe  amb el públic són dos elements que se li suposen a tot cantautor. Formen part de l'estil tant o més que l'instrumental amb el que treballa o el registre personal de les seves cançons. La setzena edició del BarnaSants, dedicat a la música d'autor, ens va oferir la possibilitat de veure, en una sessió doble, dues maneres de posar en pràctica aquesta màxima.

Relaxat, distès, amb la seguretat de més de cinc anys curtint-se a les sales d'arreu del país i amb facilitat de paraula i tracte, Litus iniciava el concert presentant el seu nou disc Si tiene que llover que nieve. L'acompanyaven a l'escenari el guitarrista Joan-Eloi Vila, responsable dels solos i el contrapunt amb la guitarra elèctrica i de l'humor àcid amb el seu posat seriós, i el també cantautor Jordi Belza, correcte a la guitarra acústica i esplèndid a les segones veus, tan intenses com ben afinades. Un inici despullat, ell sol i una guitarra, ens mostrava de bon principi allò essencial del músic terrassenc entre les paraules d'És un temps de canvis: guitarra contundent, veu expressiva i controlada, quan convé dolça, quan convé estripada, bon sentit del ritme i la pulsació i domini tant d'escenari com de públic. Amb un registre emocional ampli, sempre íntim, però amb espai per a moments més expansius, d'altres més introspectius, Litus ens va convidar al seu univers particular, aquell que creen els cantautors amb les seves lletres i les seus sons, conduint-nos amb delicadesa per l'amor amb tints costumistes d'Al sur del cielo, estremint-nos amb la veritat de Ningú es mor d'amor, fent-nos caminar asseguts a Carnaval, amb improvisació vocal inclosa, i dient-nos adéu, després d'una estona definitivament massa curta, amb la bossa-blues Me voy a casa.

En clau més rockera, tant a nivell estètic com musical, Ivette Nadal plantejava dues qüestions: la primera, que la música d'autor no està lligada necessàriament a la guitarra acústica i el piano; la segona, que la comunicació no és sempre un camí bidireccional. Amb una banda formada per bateria, guitarra elèctrica i baix elèctric, Nadal presentava també el seu darrer disc, A l'esquena d'un elefant, en el que aboca el seu univers fosc i angoixant, amb unes lletres que ens parlen de lluita, confrontació, revenja i rancúnia, amb el desamor i la fugida com a temes centrals. Guitarres dures, baix i bateria potents i un constant contrast entre moments suaus i moments durs, ens remetien inevitablement a una estètica més propera al heavy metal. Metal d'autor, en podríem dir. La banda va funcionar bé en l'acompanyament global, encara que perdia credibilitat en l'intent de subtileses que es quedaven a l'escenari, especialment evidents en els jocs tímbrics i de volums de la guitarra. La comunicació unidireccional amb la que Nadal va plantejar el seu posat a l'escenari té el perill, però, de fracturar la proximitat entre auditori i músic, i un públic que havia cantat i aplaudit enfervoridament feia escassos minuts amb l'actuació de Litus abandonava la sala a comptagotes. La veu de la cantautora, tan expressiva com titubejant en l'afinació, tampoc semblava atraure l'atenció dels assistents, que cada vegada premiaven amb menys entusiasme el seu esforç sobre l'escenari, en el que va resultar ser una segona part, definitivament, massa llarga.