LPC3

Apareixia a l'escenari amb l'habitual indumentària Bay Fall, la que comparteixen juntament amb la ideologia tots aquells que es consideren deixebles del gran Cheikh Amadou Bamba i el seu deixeble Ibrahim Fall - de qui prenen el nom - és a dir, els que practiquen una vida filosòfica en el sentit de la no-violència i que representen l'herència de la lluita contra la colonització que els mestres iniciaren, des d'una via sufí i tot el que aquesta representa; la senzillesa, l'estudi i la reflexió, la mendicitat,... En fi, amb l'estètica rasta típicament senegalesa.

Amb unes ulleres de sol que durant tota la nit ocultaren la seva mirada al públic i amb escasses paraules cap a l'assistència, bateria i percussió formaren una base sòlida i potent juntament amb un baixista improvisat un dia abans a causa dels problemes de visat d'entrada al país que els músics han tingut, i que és el motiu de l'aplaçament del concert una setmana, tot i que sembli increïble que això encara succeeixi a dia d'avui. Malgrat això, el baixista semblava infinitament més ben integrat a l'estètica sonora de l'estil i a l'execució del directe que no pas guitarrista, teclista i saxofonista. Amb slaps funks i acompanyaments senzills, es guanyà a pols ser reconegut pel cantant que, en un moment de l'actuació en què els problemes tècnics es succeïen un rere l'altre, i intentant trencar la rutina dels silencis inaguantables entre tema i tema, agraí la presència del músic.

No fou amb tant de gust que durant alguns moments es dirigí als percussionistes fent senyals amb la mà perquè deixessin de tocar o perquè toquessin més fluix. Només una mostra més de que l'espectacle no estava ni prou treballat ni prou preparat com per presentar-lo. Ni la majoria d'africans presents a la sala feia gaire èmfasi en els aplaudiments que, val a dir-ho, no es produïren als bisos, perquè LÔ ens demanà que marxéssim a casa i els deixéssim descansar del viatge, les proves de so i el concert. Doncs, què voleu que us digui, la vida del músic és aquesta, si no vols fer proves de so no les facis, però fer-les i a sobre tenir problemes durant tot el directe en una sala com Bikini, que és del milloret de la ciutat en aquest sentit... diu bastant d'un artista.

Però tampoc vull ser catastrofista i s'ha de dir tot, les composicions del nou disc Jamm són d'allò més interessants. Música cubana a l'estil Orchestra Baobab en temes tant amens com Il n'est jamais trop tard o Seyini; Mbalax present d'una manera o altre a cada melodia; bateries Afrobeat amb tocs de guitarra que semblen sortits del punteig del mateix Ali Farka Touré a temes com Ne Parti Pas; aromes de rumba congolenya al Jamm; sonoritat capverdiana en les cadències més pausades... En fi, tot un conglomerat de panafricanisme i cosmopolitisme africà que se succeeix en els seus treballs com a bateria i corista tant amb Youssou N'Dour com amb Papa Wemba. Per cert, s'ha de dir que el tema que sonà amb més solidesa fou un en el que LÔ es situà a la bateria.

En definitiva, un disc i un repertori molt  allunyats de l'estridència temuda a la que alguns discs de mbalax ens tenen acostumats, malgrat la posada en escena i la dinàmica del directe deixés moltíssim a desitjar i que juntament amb els sons del teclista i el mal gust de reforçar el saxo amb sons de trompeta digital, a vegades venien ganes de marxar. Però no ens ho posà gaire difícil el mouride, ja que ell mateix s'encarregà de posar punt i final a l'espectacle després d'una hora i mitja insulsa de concert.