LPC3

“No es pot tenir tot”, és una frase que els conformistes solen pensar o dir quan es resignen. Encara fa més ràbia quan algú ens ho diu quan intentem fer alguna cosa i aquest algú assumeix, amb la mateixa resignació, que no serem capaços de fer-la. En el cas de l’Esperanza Spalding no crec que ningú li pugui dir que no es pot tenir tot a la vida.

Què es pot esperar d’una jove de vint-i-tres anys que ha estat definida com una virtuosa, una jove promesa del jazz nord-americà, multi instrumentista, la més jove professora de la història de la Barklee College of Music de Boston, d’una artista que ha voltat grans escenaris jazzístics d’arreu del món com a contrabaixista, col·laborat amb artistes de la talla de Patti Austin o Donald Harrison...? D’entrada ens tenia expectants en la presentació del seu segon disc, però el més personal després del Junjo (2006), que porta el seu nom: Esperanza. Un disc que està compost majoritàriament per temes propis dominats pel jazz però amb influències de la música cubana, brasilera,el soul i un toc de pop molt subtil en alguns moments, i que presenta la col·laboració de grans músics com el guitarrista Niño Josele.

La sala Luz de Gas acollia un públic reduït, però ben acomodat, en comparació a altres sales de Barcelona. Varem tenir la sort de poder seure a primera fila i no perdre’ns cap dels detalls de la posada en escena dels músics, a banda dels moviments del pianista que desafortunadament va tocar la major part de l’actuació d’esquena al públic. Amb uns minuts de retard, els músics i la protagonista de la nit sortien a l’escenari. Serenitat, simplicitat i delicadesa acompanyaven al quartet en una espècie d’aurèola que es transmetria nota rere nota.

D’aspecte fràgil però captivador, la jove Esperanza Spalding lideraria durant unes gairebé dues hores un festival sonor, amb duets imprevisibles entre el contrabaix i la veu, perfectament coordinats, sobrepassant les línees clàssiques del que heretà del jazz la nova diva. Amb un “groove” difícilment superable, la cantant sorprenia amb una veu vibrant i penetrant en els greus i amb un “scatt” recorrent que perfilava perfectament les melodies de l’artista convidat de la nit, un jove amb aspecte afro anomenat Carlos, amb gran presència però que no va demostrar conèixer els temes de l’artista suficientment com per estar a l’alçada de la nit. No feia falta, Esperanza eclipsava en cada intervenció, amb una veu melosa i dolça, amb uns aguts absolutament clars i sense limitacions vocals; amb uns dits que acariciaven amb velocitat vertiginosa el baix acústic tant com el contrabaix, amb l’electricitat amb que la música recorria tot el seu cos, amb els moviments agressius i gairebé místics que la música causava al seu petit esquelet de nena prodigi, aquella nena prodigi que s’ha convertit en la maduresa musical personificada. Tot això i més, per descriure a la que es pot convertir en una vertadera diva del jazz.

Acompanyada d’un bateria amb qui es notava un especial “feeling” musical, un guitarrista auster però igualment bo, i un pianista elegant, tots ells molt joves; Esperanza va demostrar que a part de ser una bellesa mestissa, afroamericana, descendent d’una cantant mexicana; a banda del seu poliglotisme al parlar anglès, portuguès i espanyol i cantar-los tots tres amb la mateixa flexibilitat vocal; gaudir d’una personalitat extravertida, simpàtica i graciosa, es tracta d’una contrabaixista virtuosa i molt valorada per crítics i músics de jazz. I no només per ells, ja que per mitjà d’un aire desenfadat al més pur estil pop, i malgrat a la seva vergonya a admetre-ho, sap captivar als no iniciats al jazz a través del que actualment s’anomena “nu-soul”, acabant d’arrodonir un repertori d’influències que sap mimar i transformar a l’estil Spalding, del que tard o d’hora es sentirà a parlar a nivells molt més globals que els festivals especialitzats en jazz, o les petites sales de concerts de ciutats com la nostra.

El concert de dimecres no va ser una excepció, varem sortir tots enamorat de les composicions, les melodies i la veu de la jove Spalding, que ja ens havia garantit el seu currículum i bagatge musical. Versions com la de Milton Nascimiento ens permeten veure com ha arribat una jove nord-americana a tocar com una virtuosa que de segur que es pot convertir un autèntic clàssic. Pel treball que té rere seu aquesta jove, per el seu do innat cap a la música, per la sort que ha tingut de poder-se rodejar de bons músics i gent que l’ha sabuda motivar i aconsellar... no podem desitjar altre cosa que no deixi de tocar i que torni ben aviat per les nostres terres, perquè com bé he dit al principi, és difícil trobar algú a qui no li falti res en els nostres dies, però és esperançador veure joves com ella, que s’ha de dir, no crec que n’hi hagin gaires.