LPC3

Reconfigurar una òpera a nivell escènic no només consisteix en canviar dagues, estocs i cascs amb banyes per espases làser i llums de neó. Un regista, com passa amb Bieito, pot supurar modernitat escènica i sumir-nos reiterativament en conceptes d'alarmant senectut. Si revisitem una òpera, canviant el seu context, no és per buscar-hi una narrativa oculta, per llegir-la d'una altra faisó, sinó -sobretot, cosa ben diferent- per adonar-nos que no la podem seguir llegint igual que la darrera vegada que ens hi acostàvem. Aquest punt marca el límit entre una proposta amb vivor teatral i un mer entreteniment de diletants i modernets: el Parsifal de Wagner, llegit per Claus Guth, pertany sens dubte a la primera experiència.

Guth sorprèn l'espectador situant el relat del foll pur en un entorn manicomial amb notòries referències a l'ambient de La muntanya màgica (preciosa, la imatge de cor embadocat davant del fonògraf, i també bestial la seducció de Kundry -al segon acte- en un gronxador que evoca el cinema nord-americà dels seixanta). Però més enllà de l'impacte visual del magnífic decorat giratori de Christian Schmidt, la importància del muntatge de Guth rau en l'aniquilació de qualsevol element extern en el procés de redempció del Grial. En aquest Parsifal només hi ha el que es veu. No hi ha res més enllà del present; tot gira a l'entorn d'allò que esguardem a escena.

De fet, els tradicionalistes poden estar d'enhorabona; Guth segueix fil per randa la narrativitat wagneriana, i el seu muntatge inclou l'imaginari estètic del cigne, la llança o el grial. No obstant això, l'element important és l'espai (cal recordar Gurnemanz; "Aquí el temps és l'espai"); la comunitat, el redemptor idiota que aprendrà paulatinament a salvar-la, i l'enemistat que enfronta a Klingsor i Amfortas, tot passa en un mateix espai, tot forma part d'una única baralla entre líders carismàtics que prefigura el totalitarisme. Només Kundry, que ja no viatja al bosc sinó als racons del sanatori, pot arribar a fugir amb una maleta d'aquell indret de lluita de testosterona.

Cap a on va aquesta Kundry, farta de la incomprensió masculina? És la seva una fugida del sanatori com la de Hans Castorp a la novel·la de Mann? Va a la guerra o torna a una altra comunitat que, al seu torn, la utilitzarà d'una guisa idèntica? És l'entesa final entre Klingsor i Amfortas, en un instant teatral de màxima bellesa, un avís moral a partir del qual se'ns diu que els monarques aparentment enemistats sempre acaben fent manetes com si res? Sortíem d'aquest Parsifal amb un cabàs de preguntes sota el braç. Això li demanem a un artista: que no ens moralitzi, ens porti la bellesa i que dispari preguntes incòmodes. Una gran posada en escena!

Hem sentit Parsifals de factura més muscular que el de Klaus Florian Voigt, tenor de timbre més aviat mozartià (m'interessaria veure el seu Tamino) i aparença naïf, aquí absolutament en sintonia amb la dramatúrgia. Però el timbre el dóna déu, i no hi ha res a esmenar d'una interpretació sense fissures. Anja Kampe va suar samarreta i roba interior en una Kundry notable, que va patir (i cridar) algun agut al final del segon acte: ai las, hi ha poquíssimes veus que suportin l'agonia de Kundry sense despentinar-se... El que compta, novament, és la motivació. Alan Held va patir certa afonia a l'inici del seu Amfortas, però va acabar filant un sòlid rei ben contrastat vocalment pel Klingsor de Boaz Daniel.

Però cal canviar de paràgraf per elogiar l'indiscutible triomfador de la vetllada. Hans-Peter König ens va regalar un Gurnemanz d'autèntica antologia. Cal aplaudir la gerència del teatre en pescar aquest enorme cantant, i ovacionar-lo a ell per la seva generositat vocal. No hi ha res dolent per dir del seu cant i molt  per admirar. Aguantar el Gurnemanz (l'autèntic protagonista de l'òpera) és a l'abast de molt pocs. Si a més hom hi posa aquesta capacitat d'estimar el matís, només cal seure i gaudir.

També cal fer notar l'excel·lent tasca de Michael Boder i els seus músics. Sovint, els professors del Liceu sorprenen per la seva esquizofrènia. Després d'una Bolena absolutament intranscendent, ens disparen aquest Parsifal tan ben ordit, amb poquíssims errors d'un metall inusualment sòlid. No cal ser gaire docte en psicologia per saber que els nostres músics, com passa sempre, creixen quan es troben davant d'un repte artístic que va més enllà d'una diva o escenògraf de torn, quan -en definitiva-   potser albiren, encara que sigui de lluny, quelcom semblant a una obra total. Més enllà d'això, ja ho saben, no hi ha res més...

Fotografies d'Antoni Bofill