LPC3

El narrador de sons enfila el call barceloní, camí de Sant Felip Neri, amb una barreja d'entusiasme i inquietud. Aquesta façana dels felipons -d'un barroquisme de pa sucat amb oli, molt català, teixit amb els obusos de la metralla italiana- resulta una portalada ideal per explicar visualment aquest concert desigual i indiscutiblement esperançador del Cor de Cambra del Palau. Però, abans que el so, deixeu-me disparar algunes esmenes: que les formacions estables de la casa, com ara l'Orfeó o el seu Cor Jove, disposin d'una programació regular és una excel·lent notícia per a músics i públic. Però caldrà que el director artístic de la sala, Joan Oller, s'esmerci de valent perquè el públic respongui a la crida i la taquilla s'engreixi. De moment, no podem ser optimistes: la temporada anterior, amb concerts ben fluixos dels orfeons, va mostrar també una assistència molt minsa (potser caldria replantejar alguna estratègia de màrqueting al Palau, com ara convertir la seva vetusta pàgina web de la casa en un espai de continguts i de comunicació un pèl menys vergonyós).

Dit això, resulta indiscutible que la formació vertebradora de tot l'art vocal del Palau hauria de ser el seu Cor de Cambra: és aquella conformada per músics professionals, als quals hom pot demanar i també exigir un rigor estilístic que no és aplicable als cantaires més altruistes, per molta voluntat que hi posin. Per tant, resulta indigne que la direcció artística hagi rebaixat el sou -i les hores d'assaig- a un cor que, contràriament, hauria de promocionar a la mateixa sala, a tot l'estat i també a Europa. Una entitat que ha malgastat molts diners durant massa anys (el desfalc del senyor Millet no va ser només econòmic, també fou artístic!) no pot continuar regatejant sumes irrisòries d'euros als seus músics, mentre compleix religiosament amb els catxets internacionals. El Cor de Cambra no és deficitari ni per la seva qualitat ni per la implicació dels músics: ho és per una política d'anar fent que no beneficia ni a la formació ni al Palau. Una església com Sant Felip Neri, plena a vessar, certifica que de públic no en manca. Que consti en acta, doncs, la meva solidaritat amb els companys.

Preparar un concert amb tanta diversitat programàtica (i intuïm que amb pocs assaigs) no era gens fàcil. Per començar a escalfar la veu, teníem un Ave maris stella de Grieg ben empastat, amb bona línia cantora, però amb les sopranos calant aguts, amb massa aire. El bon Mendelssohn va tenir més fortuna, amb un Heilig d'aire brillant i ben pensat, en què Mireia Barrera va poder treballar amb traça el fraseig. Celebrem que el programa inclogués els fantàstics Tres "Parenostre" del nostre Rafael Ferrer i Fitó: les peces del músic de Sant Celoni, alumne de Toldrà i violinista perenne a formacions com ara l'Orquestra Pau Casals, escau molt i molt al Cor (compte amb les badades al parlat de la segona peça, nois). El concert, no obstant, va entrar en un cert punt mort amb l'Himne a Santa Cecília de Britten: tot i comptar amb més reforços per una peça tan difícil, el Cor va anar minvant progressivament d'afinació i energia (quasi un to baix, en acabar!). Els fugats no tenien força i molts dels cantants no entraven a temps, si és que ho feien. Finalment, notes disparades a l'atzar, cap solidesa en els solos -especialment i reiterada, a les sopranos- i una dicció que acostava les paraules d'Auden a la llengua dels Mandinga, ara tant estimada pels espanyols...

El cas de Britten és prou simptomàtic. Si el Cor es reforça per concerts com aquests, ho ha de fer amb veus que li donin pes i n'arrodoneixin el so, no pas amb veus encara per madurar. Una peça prou assequible en tessitura com l'Ave verum corpus de Poulenc, ja a la segona part, va mostrar un pèl de fatiga. Però a les Quatre petites prières de Saint François d'Assis, els tenors van trompetejar molt bé la línia (ben fet, xavals, el "Salut, parlais"): no obstant això, al cor li manca encara molta carn. Les veus van arribar cansades al Magnificat d'Arvo Pärt, on va brillar amb presència pròpia el contratenor Toni Gubau, amb un color de veu fantàstic. Proverbial també la mezzo solista Magda Pujol que va brodar amb ímpetu la feina a l'O Domine de Thomas Jennefelt, la peça més satisfactòria de tota la vetllada, amb una gran diferència (és remarcable i simptomàtic, per cert, que el programa de mà no especifiqui el nom dels integrants del Cor: ni tant sols els dels solistes!). L'O magnum mysterium de Javier Busto, peça d'un inici corprenedor, concloïa un programa ben salvat per Barrera, una directora més que competent.

El Cor de Cambra millora en solitari, i això és bona notícia. Ara, la formació demana una direcció artística que li regali una continuïtat més òptima. Aquest cor mereix nous recorreguts, és cert, però també més recursos: sovint la metralla ve dels indrets menys inesperats. Rectificar és de savis. Aquest narrador de sons està convençut que així serà...