LPC3

Sociodrama en un acte . Llibret basta en la traducció alemanya
de Edwin Lachmann de l’obra homònima d’Oscar Wilde

Herodes: Robert Brubaker/Gerhard Siegel
Herodias: Jane Henkel/Vivian Tierney
Salome: Nina Stemme/Erika Sunnegardh
Jochanaan: Mark Delavan/Robert Bork
Narraboth: Francisco Vas

Un patge d’Herodias: Anna Tobella
Cinc jueus: Clemens Löschmann, Jon Plazaola, Josep Fadó, Jordi Casanova, Alberto Feria
Dos natzarens: Stanislav Shvets, Pavel Kudinov
Dos soldats: Patrick Schramm, Kurt Gysen
Un capadoci. Josep Ribot
Una esclava: Beatriz Jiménez

Direcció musical: Michael Boder

Direcció d’escena: Guy Joosten
Escenografia: Martin Zehetgruber
Vestuari: Heide Kastler
Il·luminació: Manfred Voss
Concepció i realització de la pel·licula: Claudio Pazienza

Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu/La Monnaie-De Munt

Orquestra del Gran Teatre del Liceu


“ I el secret de l’amor és més gran que el secret de la mort…..”
paraules de Salomé.


L’obra d’Oscar Wilde, en què es basa L’òpera, parteix d’un text evangèlic que esmenta com
“el dia del natalici d’Herodes, la filla d’Herodies va ballar davant els convidats, i va agradar tant a Herodes que aquest es comprometé am jurament a donar-li el que demanés”.
Ella instigada per la seva mare digué: “Dóna’m aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista”. La pintura i la literatura europees havien reproduït amb amarat sensualisme, de la profanació del sagrat, de la necrofília i del refinament que caracteritzaven l’estètica del decadentisme finisecular. Salomé es converteix, aleshores, en una princesa capriciosa i impúdica, fascinada pel cos de Baptista -“ M’he enamorat del teu cos, Iokanaan!... Deixa’m tocar el teu cos”- i que sembla fruir amb els atacs morals del profeta contra el matrimoni incestuós de la seva mare Héridias i el seu padrastre Hérode Antipas.

La música d’Strauss dóna una nova dimensió al text decadentista de Wilde amb una força orquestral, un violent tractament de la veu i una qualitat tímbrica excepcionals que dilueixen o atenuen l’afectada retòrica del text original i que converteixen l’espectacle del desig de Salome en una emoció que s’imposa a l’espectador.

En el Liceu s’ha pogut veure una nova producció del Gran Teatre del Liceu i La Monnaie-De Munt de Brussel•les a mans del director d’escena Guy Joosten. La seva visió de la Salomé d’Strauss ha estat en molts conceptes del tot equivocada, ja que ha volgut fer una visió diferent del drama de Oscar Wilde, farcit de violència pirotècnica, a lo policial, amb un excés notable d’armes apuntant per tot arreu amb els seus, diríem, apuntadors i amb violència física i de gest totalment fora de lloc. També hi ha un concepte que a mi personalment no li vaig trobar el que… substituir la famosa dansa dels set vels per una projecció on es veu Salomé de joveneta, amb unes aparicions subtils d’Herodes on es desvela el seu abús cap a Salomé. El gran contingut eròtic-sensual que posseeix la dansa dels set vels, de la qual no es pot prescindir, ja que això es com matar la essència Salomé en vida. Un altre problema escènic es al acabar l’òpera quan apareix al costat del cap de Jochanaan ell mateix en persona i això fa confondre de si Guy Joosten vol fer veure que es el seu fantasma o que realment no a mort!!!???.......

Tot això dona a una posada d’escena molt fluixa dramàticament, ja que Joosten, amb aquestes idees, no segueix la força dramàtica de la partitura, cosa que fa que sigui una escena fluixa i en desacord amb la música, ja que la música d’Strauss es completament descriptiva i les seves partitures deixen molt clar per on van cada moment, dramàticament parlant, i això ajuda a trobar els punts culminants de l’obra. En aquesta producció no ho han aprofitat, amb un contrast molt fort en certs moments entre la musica i l’escena, deslluint la duresa,inquietud, crueltat i força dramàtica de la partitura que et deixa a moments sense respiració.

Hi ha algunes coses encertades escènicament, com la visió que dona dels personatges al sopar, amb tot el regne de Judea substituït per una colla de burgesos desfasats i sense escrúpols. També vull ressaltar que Guy Joosten es un director que sap treballar molt be en la direcció d’actors, ja que reflecteix molt be tot el que vol dir amb les seves idees, amb el moviment escènic i de gest, que funciona molt be en la seva direcció dels cantants-actors.

El decorat va estar mes o menys en la mateixa línea: va ser simplement funcional i amb el detall de que Jochanaan sortia de tots els llocs possibles menys del lloc on havia de sortir i acompanyat de una bona il·luminació, una pel·lícula feta amb qualitat i un elegant vestuari.


Una Salomé d’alt nivell vocal i musical

Primer repartiment

L’ Herodes de Robert Brubaker va ser fantàstic en tots els sentits, amb una veu esplèndida i amb una caracterització del personatge amb molta força, ja que li va donar tots els registres necessaris i amb una credibilitat esfereïdora.

La Herodias de Jane Henschel va ser tot un luxe, fent un personatge passat de voltes amb un estat d’embriaguesa durant tota l’estona que la fa fer alhora patètica, còmica i sense escrúpols, i amb aquesta veu tant brillant que posseeix. Fantàstica!

Nina Stemme va debutar al Liceu per primera vegada amb el paper de Salomé.
Va ser una Salomé realment fantàstica, ja que es una gran cantant i una gran actriu, i que va cantar amb una veu potent i envellutada, amb molt caràcter i dramatisme, amb gran seguretat vocal i amb una gran entrega a l’escena i la música on entrega tots els seus sentits al seu personatge. Nina Stemme a partir d’ara serà una de les Salomés de referència sense dubtes.

El Jochanaan de Mark Delavan va estar molt segur en si mateix cantat amb expressió, presencia escènica i amb tot el caràcter que necessita aquest personatge.

El Narraboth de Francisco Vas va ser contundent i camaleònic, com ja ens te acostumats aquest polifacètic cantant, i interpretat amb una veu brillant i segura.

El patge de Anna Tobella va estar cantat amb seguretat, precisió i amb entrega escènica.

Els cinc jueus de Clemens Löschmann, Jon Plazaola, Josep Fadó, Jordi Casanova i Alberto Feria varen estar interpretats amb precisió musical donada la dificultat de la partitura i amb gracia escènica.

Els dos Natzarens, els dos soldats, un capadoci i una esclava de Stanislav Shvets, Pavel Kudinov, Patrick Schramm, Kurt Gysen, Josep Ribot i Beatriz Jiménez varen estar interpretats amb correcció vocal escènicament en la línea de l’espectacle.


Segon repartiment

El Herodes de Gerhard Siegel va ser de gran nivell tant vocal com artístic, amb una força dramàtica del brutal personatge i alhora va estar cantat amb una veu brillant i potent.

La Herodias de Vivian Tierney va ser esfereïdora amb aquest caràcter tant frívol, descarnat i altiu que li va atorgar a la seva, i amb una veu esplèndida.

La Salomé de Erika Sunnegardh va ser molt sensual, coqueta, encisadora, juganera i alhora brutal i que la va fer una Salomé diferent ja que no te una veu tant dramàtica però amb un timbre bellíssim i amb un cant exquisit, amb força i dolçor alhora, i que es una Salomé diferent però fantàstica i que escènicament es menja l’escenari amb la seva presència i el seu moviment.

El Jochanaan de Robert Bork va ser segur tant musicalment com tècnicament, va aportar al seu personatge tot l’esperit que necessita la seva personalitat.

La direcció musical va anar a càrrec de Michael Boder que va fer una lectura de la partitura molt musical, amb moltísima força expressiva, amb molt dinamisme musical on va expressar tot el contingut dramàtic de la partitura, i amb un control absolut de l’orquestra la qual va respondre amb un alt nivell donada la dificultat que sempre te interpretar les partitures d’Strauss.