LPC3

El s.XX il·lustra perfectament a través de la música el so de la maquinària del sistema. Igual que cada cultura reflecteix a través de l'art la seva manera de viure o concebre el món, l'electrònica és un reflex d'una cosmovisió occidental. Però què succeeix quan la música electrònica al llarg de les dècades ha anat experimentant diferents canvis, interaccions amb altres estils, enriquiments d'altres visions...? No hi ha cabuda a aquesta pregunta quan ens trobem amb un directe de la gent de Le Peuple de l'Herbe, ells mateixos en són una resposta clara.

El hip hop colpejant frasejos reivindicatius i compromesos; el breakbeat, el post-punk, el drum'n'bass i el sampling fent-nos embogir amb una presència escènica potent i única, o el dub fent-nos flotar entre reminiscències de música jamaicana, fan que els francesos acabin sent completament inclassificables en el món de les etiquetes musicals. I si així fos, l'etiqueta atorgada quedaria obsoleta en poc temps, perquè el seu estil és mutant. Són una espècie d'esglaó més en la història contemporània de la música, que ens hauria de fer plantejar vàries coses.

La primera d'elles, si el públic espanyol està preparat per entendre aquesta música, és a dir, si es troba en el mateix moment del procés cultural occidental que el públic francès, sense ànims d'ofendre al sempre respectable. S'ha de dir que és rotundament incert, no perquè l'orella espanyola sigui menys fina o menys tolerant sinó perquè el país veí pot presumir d'un bagatge artístic i cultural que queda a anys llum del nostre, almenys en matèria de música moderna.

Així, doncs, el poc públic autòcton que estava a l'Apolo dimecres passat es trobava davant un fenomen musical que acaba d'editar el seu quint disc, Tilt que probablement sobrepassava les fronteres de la familiaritat sonora.

Defensant la seva proposta mestissa: un bateria que més que un músic semblava un metrònom (Psychostick); un guitarrista i baixista (Spagg) digne del rock més dur i incomestible; un pianista, mc, responsable dels scratches i trompetista en un (N'Zeng) amb el so més latin i personal de la banda; un dj també encarregat dels scratchs als plats (Dj. Pee); un mc anglès absolutament rei dels beatboxings i amb una veu versàtil i robòtica (Jc001) i un de wolof francosenegalès (Sir Jean) responsables, ambdós, d'unes lletres sarcàstiques, rabioses, plurilingües i plenes de missatge. Tots ells són una conjunció explosiva sobre un escenari, creant un directe ple de còlera fins al punt de la indigestió, potser massa lluny del que molts de nosaltres, des de l'altra banda de la franja pirenaica, som capaços de comprendre, perquè al meu parer, alguns moments del seu directe són pràcticament infernals, demoníacs, amb loops interminables capaços de pertorbar a qualsevol.  

Ja havíem tingut ocasió de veure'ls a la ciutat, al BAM (2002) o al Festival Cruïlla de Cultures (2008), per això no ens agafava desprevinguts i assistíem aquest cop al seu espectacle preparats per deixar-nos persuadir i abandonar qualsevol prejudici. No Escape, del seu àlbum P.H.Test/Two (2002); Traces, Judge Not, Plastic People o el cantat en wolof Ph Theme del disc Radio Blood Money (2007); Mission del disc Cube (2005) són exemples dels temes més esperats de la nit. I s'ha de dir que en comparació amb els temes del seu disc nou, Tilt, qualsevol època passada és més comestible, per no dir més comercial; tot i que seguint sempre les pautes del mestissatge i la llibertat de composició artística, aquests francesos estan conquistant Europa i semblen trobar-se a la cúspide o la cresta de la onada "revolucionària" que estan protagonitzant. Qualsevol analista polític, sociòleg, antropòleg o crític de la cultura occidental contemporània faria bé en endinsar-se en la discografia d'aquests gals, per tal de preparar-se per la pròxima vegada que s'acostin per Barcelona, i viure l'experiència com una manera d'entendre el món en els nostres dies.