LPC3

Al bell mig de Le Marais, 4ème arrondissement de París, entre sinagogues i botigues chic, es troba l'Hôtel d'Albret, un palauet del segle xvi, avui en dia seu de la Direction des Affaires Culturelles de la Ville de Paris. És la façana del pati interior, que la direcció del Festival Ici&Demain va escollir per a la projecció de Video mapping del col·lectiu In Colors VJ's.

El grup format per Houcem Boukef i Elyes Rebai va actuar en col·laboració del DJ Soliman el passat dimarts 9 de març. En l'espectacle s'hi van trobar dues de les noves tendències artístiques en el terreny visual; d'un cantó el VJing (de l'abreviació de video jokey), la mescla a temps real d'imatges en projecció, i de l'altre cantó, el Video mapping, tècnica de projecció d'imatges 3D sobre edificis, tenint en compte i jugant amb les seves característiques arquitectòniques pròpies. Tot això en conjunció amb la música en viu d'un DJ.

La tècnica del VJing es practica des de principis dels anys 90 (tot i que en aquell moment de manera molt rudimentària pel que fa a la tecnologia utilizada) i, segons el col·lectiu In Colors, es tracta d'una representació visual dels sons i dels ritmes de la música. El fet que les imatges siguin mesclades a temps real permet anar-les adaptant a la música que els DJ's estan mesclant al mateix temps. Aquesta és una pràctica que neix en part de la necessitat dels DJ's de vestir més les seves actuacions en clubs i discoteques. A aquesta proposta s'hi va afegir la tècnica del Video mapping, és a dir, que les imatges mesclades a temps real eren 3D i jugaven amb l'arquitectura de la façana de l'edifici.

Alguns anuncien que el Video mapping revolucionarà el món de la comunicació i la publicitat avui en dia, ja que els efectes que consegueix són realment espectaculars. La projecció d'imatges en 3D sobre la façana d'un edifici de nit pot produir des d'efectes visuals esfereïdorament versemblants fins a infinits universos fantasiosos. En la projecció es té en compte al mil·límetre les característiques de la façana de l'edifici, de tal manera que es juga amb les seves formes pròpies (finestres, escopidors, columnes...) variant-ne el color, la textura, donant-li moviment, afegint-li persones que s'hi desplacen... En resum, jugant amb la percepció visual. Si voleu fer-vos-en una idea, podeu veure aquest video mostra de l'empresa francesa Easyweb.

La majoria de les imatges projectades van destacar per la seva estètica hereva dels video-jocs de la dècada dels 80, entre ells una cita del famós Pac-Man, de Namco. Però també vam veure com la paret canviava de textura al ritme de la música, es poblava sobtadament de marietes, quedava esquitxada amb pintures de colors diferents, apareixien uns forats dels que sortien unes mans gegants que palpaven els contorns... El col·lectiu In Colors també va projectar imatges extretes de VHS, Super 8, fotos, dibuixos...

A nivell visual l'espectacle es va anar estructurant a través de seqüències d'imatges repetides en bucles. Aquestes seqüències "temàtiques" (les marietes, les mans, la pintura...) van anar reapareixent de manera repetitiva al llarg de tota la projecció.

Una caixa de ritmes amb el bombo a negres va configurar l'aspecte musical gairebé tota l'hora i mitja que va durar la performance. El contrapunt a aquesta constant musical van ser algunes percussions agudes, samplers de veus o d'instruments (entre d'ells els primers compassos del Take Five de Paul Desmond, popularitzat pel Dave Brubeck Quartet), i també sons provinents dels videos, en bucle.

La música va acabar sent estrictament rítmica i repetitiva, sense varietat en les textures sonores, sense jugar gaire amb l'aspecte melòdic o harmònic. La caixa de ritmes constant va uniformitzar, així, tota la projecció, aplanant la varietat de les imatges i dels efectes projectats. Tot i que tant música com imatge van utilitzar la tècnica del loop o bucle, la música no va saber seguir la imatge en els diferents ambients i va acabar sent esclava de la repetició d'un patró rítmic infinit.

Pel que fa a la relació entre el ritme i el moviment de les imatges, no es va buscar una sincronia estricta, cosa que va evitar caure en una gran redundància i convertir la projecció en un edifici ballant al so de la música techno. D'altra banda, sí que la caixa de ritmes i la imatge van anar compartint un mateix ritme general alhora que s'intentaven sincronitzar certs bucles visuals a alguns samplers, també en bucle. La inexactitud d'ambdòs bucles entre sí, però, feia que imatge i ritme s'anessin desfassant fins a donar tota la volta i tornar a estar sincrònics. Més que un efecte volgut, es va veure com una torpesa de sincronització, ja que sobtadament alguna imatge s'accelerava o es retardava per a tornar a entrar en sincronia.

No crec que es pugui negar a la tècnica de la repetició la seva capacitat creativa. Em vénen al cap certes obres d'Steve Reich, com Come Out (1966, o del director polonès de cinema experimental Zbig Rybczynski (www.zbigvision.com) i les seves obres en HD com The Orchestra (1990). I segurament en les actuacions d'improvització a temps real, la tècnica del loop pot ser molt útil per no llençar-se de cap al no-res, i tenir assegurada una mínima estructura. Però potser és justament en el camp dels bucles i els loops on una bona preparació a priori és encara més necessària per a no caure en la monotonia. En el cas Dj Soliman, el loop va evitar que puguéssim endinsar-nos en les contrastades propostes visuals.

L'espectacle se situa entre una performance multimèdia i una sessió de techno d'un divendres a la nit. Els suports tecnològics utilitzats, però, deixen entreveure un ventall de possibilitats molt ampli i esperem que els joves estudiants segueixin desenvolupant les seves tècniques i la seva creativitat per a oferir-nos el pròxim cop un espectacle més treballat.

 

Ici et Demain

El Festival té lloc del 4 al 18 de març a París i vol ser una mostra de les creacions dels joves artistes estudiants d'avui en dia. Es tracta de veure i escoltar ici, les tendències del demain. El festival proposa una cinquantena d'espectacles i exposicions en diferents espais de París (entre d'altres el Théâtre de Châtelet o la Bellevilloise), tots d'entrada gratuïta. Organitzat per la Maison des iniciatives étudiantes, servei de la Mairie de París, el festival ha triat entre més de 600 candidatures i, a part de fer-se càrrec de la producció dels espectacles, també organitza un premi per a cada categoria artística (música, espectacles en viu, arts plàstiques i curtmetratges). Jean-Michel Ribes, padrí del festival, reivindica l'estudiantat: "M'agraden els estudiants perquè quan els evoquem mai no pensem en gent que estudia sinó en joves lliures, amics del diable, brûleurs de l'avorriment, germans de l'escàndol, assasins de la pena, botxins dels idiotes, antídots, seductors de noies, desitjoses d'homes, en resum, en artistes."