LPC3

Títol original: Notes on a Scandal
Direcció: Richard Eyre

Guió: Patrick Marber
Basat en la novel·la de Zoë Heller

Barbara Covette: Judi Dench
Sheba Hart: Cate Blanchett
Richard Hart: Bill Nighy
Steven Connolly: Andrew Simpson

Música: Philip Glass

Producció: Scott Rudin, Robert Fox
Distribució: Hispano Foxfilm

Any: 2006
Nacionalitat: Regne Unit
Durada: 1h32min
Gènere: Drama


Si el que s’explica a "Notes on a scandal" fos real, que bé podria, seria la llaminadura de qualsevol secció de successos una bona temporada. Per a que ens entenguem: mestra càustica a les portes de la jubilació s’enamora (vegi’s obsessiona) de professora d’art principiant, càndida i casada; que manté relacions amb alumne menor d’edat.

"Notes on a scandal" en la versió del director Richard Eyre (probablement més conegut per la seva labor teatral que cinematogràfica) és una pel·lícula amb ingredients de telefilm pel que fa a continguts i no obstant, se sustenta amb fermesa i dignitat.

El film parteix de la novel·la homònima de Zoë Heller, l’adaptació de la qual realitza amb molt d’encert Patrick Marber (Closer). Probablement la seva aportació més rellevant respecte al relat, sigui haver sabut distanciar-se de la primera persona que regeix l’original. La transposició a veu en off de les anotacions en el diari de Covett no apreten-no ofeguen.

La partitura composada per Philip Glass (The Truman Show, The Hours, The Illusionist, etc) és emocionant; ajuda en la caracterització dels personatges, en especial el de Judi Dench. Els fragments els interpreta un conjunt de cambra, acompanyant tant l’evolució dels protagonistes com els aconteixements. Per a l’escena dels paparazzi, Glass ha preferit la potència de l’orquestra, una mica com a culminació al constant "in crescendo". Un únic “però”: en la primera part del film és una mica massa intrusiva. Som més conscients de la música del que caldria.

Sheba Hart, la jove professora d’art i Barbara Covett, la veterana aplicadora del sistema “disciplina i oració”, aguanten malament les seves respectives solituds. La de Covett és evident: a part de l’escola i el seu gat, la vida la sacseja poc o gens. La de Hart subjeu. Ni família, ni casa, ni treball omplen suficientment el buit. O com a mínim aquest serà el motiu que esgrimirà quan la seva nova “amiga” Barbara descobreixi que manté relacions amb el diamant en brut de la classe: Steven Connolly, 15 anys.

Ambdues faran un salt de solitud a obsessió, només que en direccions oposades. Sheba es reinventarà en un dubtós viatge de retorn a l’adolescència amb les seves corresponents sobredosis de perill i nicotina. Mentrestant, la Barbara observarà, col·leccionarà i escriurà en el seu diari reflexions que no per corrosives ens resultaran menys patètiques. Serveixi d’exemple aquella de que el més emocionant que li pot ocórrer un cap de setmana es redueix a portar les faldilles a la bugaderia i el frec de la seva mà amb la del conductor de l’autobús. Tot plegat explicat en un pla genial en el que la càmera recorre el seu cos a la banyera (cigarreta extàtica inclosa, per descomptat). Bravo per aquesta petita però irònica transgressió del tòpic de la dona que fa caure de cul banyant-se, amb totes les connotacions que se’n deriven.
Per últim, coincidiran en l’absència de sentiment de culpa. A la Sheba li preocupa més ser descoberta que estar cometent un delicte; i no serà fins que esclati l’escàndol que, calibrant les reaccions, entengui l’abast dels seus actes. La Barbara va més lluny encara. La seva tendència és més patològica que circumstancial: diguem que “l’objecte” del desig poc importa perquè a un fracàs respon amb una substitució.

La brillant actuació tant de Cate Blanchett (Sheba Hart) com de Judi Dench(Barbara Covett) ens transmet veritat i ho fa amb molts matisos. Ens debatem entre voler comprendre com algú pot caure en comportaments tan miserables i el rebuig més bèstia. Escenes com la del descobriment de Hart del diari, que sembla de malson, és un regal i ens recorda alguns magnífics duels femenins interpretatius, del cinema clàssic. Bill Bighy com a marit i Andrew Simpson com el noi, completen el conjunt. El repartiment és sens dubte la gran troballa d’aquesta pel·lícula.

"Notes on a scandal" avança a ritme de thriller psicològic amb un muntatge que ens manté en tensió permanent, a cops de “seqüències cim” la majoria d’elles amb muntatge altern. A més, entre altres, té el mèrit d’haver trobat el difícil punt just per parlar de la relació d’un adult amb un menor sense ofendre ni polemitzar. És un film cru; Eyre i el seu equip ens convencen. Únic punt dèbil: aquest final tan previsible, com de cançó que hem sentit més de cent vegades i ja no ens fa ni l’efecte d’un fil musical.