LPC3

Bossa-Nova i ritmes antillans encapçalaren la nit que la màxima representant femenina de la música cubana ens va oferir a un Auditori emocionat i agraït. Amb un “Gracias” que presentà i acomiadà a l’artista, els aplaudiments dels assistents no deixaren de sonar cançó rere cançó. 87 anys i 60 sobre els escenaris de manera professional, ens auguraven una nit plena d’emocions. La que hauria estat anomenada per alguns cubans la novia del “feeling” per les seves nits com a cantant de jazz a l’Havana, o l’Edith Piaf de Cuba; reproduí aquelles balades de joventut, entre la bossa i el jazz nord-americà, amb la mateixa classe que ho feia durant els anys quaranta i cinquanta. Havent compartit escenaris amb músics com Nat King Cole, Elena Burke, Compay Segundo, Ibrahim Ferrer – a qui va dedicar un aplaudiment de record tal com a altres grans mestres perduts-, Herbie Hancock, Chucho Valdés, Rubén González… No fou, desgraciadament, fins la gravació amb Buena Vista Social Club que adquirí, com tants altres de la seva generació, un reconeixement internacional.

Sobre l’escenari, les “tablas” de l’artista no deixaren cap mena de dubte que ens trobàvem davant d’una llegenda de la música. Una veu madura, una artista propera, un bagatge feixuc i anys de treball a l’esquena. Una dona agraïda regalant dolces melodies amb la seva veu, a vegades durament estripada, a vegades tendrament suau, ens presentava el seu últim disc, publicat aquest mateix 2008, Gracias.

El brasiler Swami JR liderà un quintet que tocà amb absoluta precisió i delicadesa cada acompanyament dels temes clàssics que han marcat la trajectòria musical d’Omara així com de les noves perles. Així, acompanyada per músics de la talla del pianista Harold López Nussa o altres de la jove fornada cubana, Omara no es quedà petita, com pot passar amb altres artistes “rescatats” per fins econòmics de l’oblit mediàtic, més aviat al contrari. Fent-se seu l’escenari i el públic des del primer instant – sobretot un tal Simón que despertà les riallades del públic en ballar embadalit davant la diva- interpretà tema rere tema, cada història contada a través del seu torrent de veu i una expressió gestual que arribava a cada racó de l’Auditori. Mai ha deixat de ser una artista, des dels 8 anys aquesta dona conserva un do que ha anat treballant diàriament!

La col·laboració del cantant uruguaià Jorge Drexler, interpretant un dels temes que al disc canta Chico Buarque, –un dels meus cantants brasilers preferits-, “O que será”, fou un dels moments més entranyables de la nit, juntament amb la pujada a l’escenari de la néta d’Omara, Rossío Jiménez, de només 11 anys, cantant ambdues un graciós Cachita a cappella amb el simple acompanyament de la clau.

No és casual que fos Jorge Drexler qui col·laborés especialment en aquest concert de celebració dels 60 anys d’aniversari d’Omara, ja que el tema Gracia el composà expressament Drexler per a la cantant cubana. I en aquest anar i venir de testets musicals, un tema composat pel seu fill ens tocà el cor a tots una mica més amb “Nuestro gran amor”.

Així, la cantant cubana més talentosa i la més vella reina, com ha estat també anomenada sovint, envoltada de músics consagrats, l’afecte del públic, l’amor de la pròpia família i l’atmosfera de respecte per la música que acompanya tots els directes i gravacions de la cantant, ens brindava una nit memorable que fregà les dues hores d’actuació. Emotiva però sense tristesa, no mancada de nostàlgia però plena d’esperança, amb un guspireig constant d’humor però amb completa serenitat, la dama vestida amb turbant i túnica taronges agraïa i rebia agraïments, donant sempre més que no pas rebent, amb una humilitat i saber estar que ens arribà al cor. No es tracta d’una gira de comiat, sinó d’un esglaó més dins la seva carrera musical. Gràcies a tu vella reina.